Pau Esquirol, alumne de 2n de batxillerat, ha guanyat el primer premi en la modalitat de vídeo de ficció en la VIII Mostra de Comunicació de Batxillerat Blanquerna-PlayRec, amb el curtmetratge L’herència, basat en els maltractaments d’un pare a la seva filla. Hem parlat amb ell i amb la Carla Pallarès, una de les actrius.
En què consisteix el premi de la VIII Mostra de Comunicació de Batxillerat Blanquerna?
Doncs, en la gratuïtat de la matrícula del primer any a la Facultat de Comunicació Blanquerna. També en l’edició del curtmetratge en format professional i en la projecció a TV3.
Per què vas decidir presentar-t’hi?
Em vaig assabentar de la convocatòria d’aquest premi i vaig veure que el meu treball encaixava amb les bases, per tant vaig decidir presentar-m’hi. En cap moment, vaig pensar que el guanyaria.
Tenies pensats altres temes per al curtmetratge? El de L’herència és molt trist...
Abans de decantar-me per aquest tema tan delicat com és el dels maltractaments de pares a fills, vaig escriure un altre guió amb el qual volia parlar de com la nostra vida està plena de coincidències i de sorpreses. L’argument tenia com a rerefons l’amor entre dos joves, que s’espiaven. No el vaig arribar a rodar, perquè em vaig adonar de la complexitat de les escenes.
On heu gravat el curt?
A Mas Pubill, al veïnat del Puig de la Dona, a prop d'El Vilar, a la casa dels avis d’una amiga. Em van deixar la casa amb tota confiança, la qual cosa agraeixo moltíssim. A més, van col·laborar en alguns aspectes, com ara l’atrezzo, és a dir, en la disposició dels objectes i en el vestuari.
Quant de temps heu trigat aproximadament a gravar-lo?
Carla. Ho vam fer en cap de setmana, durant dos matins de diumenge, des de les 10 fins les 3 o les 4 de la tarda.
Pau. Vaig haver de planificar el rodatge en cap de setmana, perquè la Beatriz, la mare, treballa, i la Carla i jo anem a l’institut. A més, volia rodar de dia, i això només era possible si es feia al matí, tenint en compte que el vaig rodar al novembre, i a la tarda es fa fosc molt aviat.
Carla, tu i la teva mare sou les actrius principals del curt L’herència.
Crec que en Pau es va arriscar molt, ja que va escollir dues actrius inexpertes. La meva mare no havia actuat mai enlloc, i jo havia fet petits papers a l’escola. Actuar va ser molt divertit. A totes dues, ens va agradar molt, fer d’actrius.
N’estàs satisfeta, del teu paper? I la teva mare, què n’opina?
La veritat és que sí. M’ha agradat molt. Em va fer molta vergonya, això sí. Al principi, a la meva mare, li va costar força ficar-se en el paper, però quan va veure el curtmetratge, es va emocionar molt.
Com ha sigut el treball? Vau passar moltes hores junts…
Pau. Sí, la veritat és que sí. Primerament, vaig parlar amb la Carla, per demanar-li si volia ser una de les protagonistes i per plantejar-li la possibilitat que la seva mare fes també un paper. Ens vam veure una tarda, amb totes dues. Els vaig explicar en què consistia i totes dues van acceptar. Tot i que no havien fet mai cap paper, es van animar de seguida. Després va venir el rodatge.
Tot i el temps que hem passat junts, no hi ha hagut problemes, al contrari, elles ho han fet molt bé. Ha estat una experiència nova per a mi. Elles m’ho han posat molt fàcil.
Expliqueu-nos algunes anècdotes o inconvenients que van sorgir durant el rodatge.
Pau. Us diria que vam haver de desmuntar una finestra per poder rodar una de les escenes.
Carla. El que no sabeu és que vam estar més de tres quarts d’hora per escollir la roba que m’havia de posar. La que jo havia previst no li agradava, a en Pau. Al final, després de molts canvis, vaig acabar posant-me la samarreta que duia la meva germana, perquè tenia un aire antic.
Ha sigut difícil, editar el curtmetratge? Aquestes coses normalment requereixen temps…
Pert sort, no gaire, perquè durant l’estiu vaig fer una estada a l’empresa, a TV Lloret. Durant les pràctiques, em van ensenyar les tècniques de muntatge d’arxius audiovisuals, i per tant ja tenia una mica d’experiència. Editar és feina. M’hi he passat moltes hores, però quan gravava, ja tenia una idea de com havia de col·locar les escenes. De fet, en el rodatge vaig seguir l’storyboard, que havia dissenyat.
Sabem que t’han trucat de diferents revistes i diaris. Com ho portes?
Bé, de moment, bé. Tampoc sóc tan famós! Ara bé, em sento una mica estrany al veure que surto al diari o a les revistes. No hi estic acostumat.
Creus que aquest premi t’obrirà portes en el futur?
No ho sé. Ara bé, el premi és una motivació per seguir endavant. Valoro moltíssim el fet d’haver rodat un curtmetratge, perquè ara sé el que representa i espero que en un futur pugui repetir l’experiència i fer-ho millor.
Jéssica Onieva
Anna Armero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada