divendres, 18 de gener de 2008

Héctor Tirado:

"No tornaria a passar l'adolescència per res del món"

No és que m’encantés la idea de ser professor, però era una opció a valorar, així que em vaig matricular al Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP) que necessita qualsevol llicenciat per poder fer classes a secundària. A l’hora de demanar un poble on realitzar les pràctiques, vaig escollir Blanes amb l’esperança que m’assignessin el meu antic institut: el Serrallarga. Fa gairebé vuit anys que visc a Girona –els dos últims, d’una manera fixa– i sabia que seria molt enutjós haver de fer tants viatges per venir a fer pràctiques. Malgrat tenir una relació fantàstica amb els meus pares, quan un s’ha independitzat i té el seu propi ritme de vida, li fa molta mandra haver de passar més de dos dies seguits a casa els pares. Malgrat tot, plantejar-me entrar a les classes de la meva adolescència des de l’altre costat, com a profesor, em va seduir i encegar.
El Serrallarga... Tenen tants de records per mi, aquestes parets... Tantes experiències...
Si em paro a pensar-ho fredament, no tornaria a passar l’adolescència per res del món. Això no vol dir que tingués una adolescència traumàtica, al contrari, tinc records boníssims, però també en tinc de dolents; i la balança s’inclina cap als dolents.Quan vaig entrar al centre, després de molts anys, vaig tenir la sensació que tot seguia igual. Vaig veure moltes cares conegudes entre els professors i em va fer molta il•lusió poder seure amb ells d’igual a igual. Ja no hi havia l’eterna rivalitat entre l’alumne i el professor. Molts dels meus antics professors ja no hi eren. M´hagués fet il•lusió retrobar-ne algun, d’altres potser era millor així. L’edifici estava pintat d’un color diferent i s’havia posat una porta de vidre a l’entrada dels despatxos de direcció i de la sala de professors però, a part de petits detalls, tot continuava igual. Com l’Encarna, que és incombustible, realment és el motor dinamitzador del centre! De sobte em vaig imaginar en aquell passadís, corrent per acabar de xuclar mitja cigarreta que havia sobrat de l’espai entre classe i classe de l’hora anterior. Aquell moment era com una estampida de búfals que sortien a fumar en els dos minuts escassos que hi havia entre classes, o per anar a demanar “tacha” a qualsevol que tingués una cigarreta entre els dits. Des de fa uns anys, això és impensable. Per desgràcia, continuo fumant.
Al Serrallarga vaig fer molts amics, molts dels quals encara conservo, d’altres, i a través d’amics comuns, sé que s’han casat i/o han tingut canalla, i de molts altres n’he perdut la pista. Malgrat tot, Blanes no és tan gran i més o menys pots rastrejar la biografia de tothom. Al Serrallarga, vaig tenir algun affair amorós amb companyes de classe, o no. Al Serrallarga, hi va haver viatges de final de curs, hi vaig descobrir la meva debilitat per les lletres gràcies a l’ajuda d’una profesora a la qual estaré eternament agraït (fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi literari del centre, des de llavors no n’he guanyat cap més), al Serrallarga, vaig descobrir la música i vaig començar la meva carrera com a músic (sona una mica petulant això). Al Serrallarga vaig encaminar el meu futur.
Tot això ha adquirit un aroma ensucrat de pel•lícula americana, però és que he obert la caixa de Pandora dels records d’adolescència i això té els seus efectes col•laterals.
A l’ESO, et vols menjar el món; al batxillerat, planeges com fer-ho, però no ho veus ben bé clar del tot, a la universitat ja no ho veus gens clar i vas amb peus de plom, i un cop t’has llicenciat veus que el món se’t menja a tu. Suposo que també deu ser cosa de l’edat, i quan has superat l’adolescència tardana, que acaba als 22 anys, veus les coses d’una altra manera. I jo ja en tinc 25, us podeu imaginar la resta.
Ara està a punt d’acabar el meu període de pràctiques al Serrallarga i ja sento una mena d’enyor d’haver d’abandonar aquest institut una altra vegada. Qui sap si algun dia acabaré prenent un tallat amb l’Encarna abans d’entrar a explicar la lliçó del dia. Qui sap si acabaré fent classes de literatura catalana a algun fill d’un antic company meu de classe. Qui sap si compartiré despatx amb algun antic professor. Qui lo sà?





Héctor Tirado, exalumne i estudiant del CAP

2 comentaris:

  1. Hola soc el col.lectiu Bat-biblioteca, l'adolescencia es una etapa de la nostra vida que hem de passar. Jo no menpenedeixo de ser un adolescent,amb les meves manies, timideses, incomprensions, surtides de to, sobretot a casa...

    ResponElimina
  2. Jo tampoc em penedeixo de haver estat un adolescent però si em proposessin tornar enrere i tornar a ser-ho, no ho faria. L'adolescència és una etapa que s'ha de passar, estic d'acord. És la forja de l'adult que esdevindras després.

    ResponElimina