UNA ESTONA AMB... ROSER ATMETLLA“Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses”

A vegades, el pas dels anys canvia l'actitud d'algunes persones, però el temps no sempre exerceix aquesta força. No ho ha fet amb Roser Atmetlla, escriptora i professora de filosofia del nostre institut. Fa uns dies, un servidor conversava amb un dels seus primers alumnes. Aquest m'explicava que ella era molt exigent i estricta, però que també era una persona molt sociable, amb un punt de vista molt personal i amb un sentit de l'humor bastant singular. Doncs no, la Roser no ha canviat. Després de quinze anys, segueix igual. 

No existeixen massa oportunitats perquè un estudiant de segon de batxillerat pugui parlar una estona amb la Roser d'algun tema que no estigui relacionat amb les lliçons de filosofia. L'excusa per fer-ho? El seu llibre. Els ulls tancats narra les vivències i la lluita dels obrers que, en ple règim franquista, van reclamar la llibertat i la democràcia des de la fàbrica de la SEAT a Barcelona. "He escollit un món d'homes, però explicat des del punt de vista de les dones.” A més, és un relat que treu a la llum la part més humana de les persones que van viure tancades en un context massa obscur de la història. "Volia fer una mirada cap a un fet col·lectiu, des del punt de vista de l'obrer, i no del polític, que és, potser, del que més ressò se n’ha fet. Em van parlar de la SAFA, però em vaig decidir per la SEAT, que va ser la fàbrica model de la lluita contra el franquisme, mentre Franco volia que fos un símbol del règim.”

- Els ulls tancats, per què aquest títol?

- Perquè és maco. (Riu)

Les seves bromes i el seu peculiar sentit de l'humor són presents a la conversa. "Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses", afegeix a la resposta de per què aquest títol. El record hi és molt viu, a l'obra, per mitjà dels flash back. “Sóc conscient que alguns són molt bruscos i que presenten una certa dificultat per aquelles persones que no estan habituades a la lectura. Hi ha qui arriba a enfadar-se per això, però m'és igual." (Bromeja). "Ens trobem al segle XXI i, segons què fas en literatura, sembla desfasat. M'agrada innovar.” 

Sona l'aigua del radiador, la xerrada avança.

Àlia, Gil, Vicenta, Alegria... són alguns dels personatges de l'obra i cadascun d'ells porta alguna cosa de la Roser. "M'identifico amb tots; reparteixo característiques meves en tots ells, encara que també hi ha una gran part d'imaginació en el caràcter, ja que jo no vaig viure de ple els anys del franquisme.” A més, els aliments juguen un paper important en cada personatge de la novel·la, és definitori. "Un s'identifica perquè menja, un altre perquè olora els aliments, l'altre perquè els relaciona amb el passat... Els meus personatges sempre parlen de menjar". És casualitat? Ella, a classe, sempre utilitza expressions com "això s'ha de mastegar, això s'ha de pair..."

- T'agraden els brioixos?

- No, però la xocolata desfeta, sí. (Riu)

Aquest ha estat el quart llibre de l'escriptora. Abans havia publicat El nedador (1998), La clau de tots els secrets (2003), i La línia (2005). "He anat ràpid, només he trigat dos anys; normalment, me n'hi estic entre tres i quatre". Les seves obligacions familiars i la seva feina l'obliguen a compaginar la seva afició per la literatura amb la docència. Escriu quasi cada dia. "Tinc dues feines, però aquesta és molt importants i m'agrada. M'ho passo bé.”

- Tens cap projecte en ment?

- No acostumo a dir mai què estic fent, però un dia se’m va escapar. Estic escrivint contes.

"Necessitava descansar perquè les novel·les desgasten molt, per això ara em dedico als contes. Deixar d'escriure no és reposar.” En el seu primer llibre, Roser Atmetlla inclou una novel·la anglesa del segle XIX; en el segon, una obra de teatre; en el tercer, un guió de cinema; i en aquesta última, un conte. "Algú em va dir que ara tocava la poesia, però això, ja no.” (Riu)

La nostra conversa no ha acabat aquí, però hi ha coses que no es poden explicar fins haver llegit la novel·la Els ulls tancats, un bon llibre, sens dubte.

Moisés García