Rafael Cáceres és l’arquitecte responsable de les obres d’ampliació i millora del nostre institut. Teníem curiositat per coneixe’l i li vam demanar si ens podia explicar a grans trets el projecte de les obres. Va accedir a la nostra proposta molt amablement.
D’on va sorgir la idea del projecte de reformes de l’institut?
Hi va haver un director d’aquesta escola, en Francesc Estragués, que va exposar davant l’Administració que els espais que tenien no eren suficients. En poques paraules, no s’hi cabia. A partir d’aquí, em va arribar a mi l’encàrrec d’ampliar els espais disponibles i de millorar-ne l’accessibilitat.
Què representa per a tu fer el projecte d’un centre educatiu?
Una escola no és només un edifici. Jo puc ser molt feliç en una escola amb pocs mitjans. M’atreviria a dir que puc ser molt feliç en una escola que no tingui la calefacció al seu punt. L’escola és la gent que la fa servir. Els que feu l’escola sou vosaltres.
Jo puc dir una cosa. Déu n’hi do, com n’està, de ben conservada l’escola fins ara! Tinc la impressió que us l’heu fet vostra. Això és l’escola. Els edificis? Vénen després.
Ha estat un projecte llarg...
Efectivament, ha estat un projecte fet en tres fases, la qual cosa no és dolenta, perquè un projecte és com un plat de llenties, que per ser bo ha de tenir el seu temps de cocció.
Hi ha hagut moltes complicacions?
No sempre fem bé les coses. Som humans i ens equivoquem. Hi poden haver errades en el projecte. Errades meves que poden provocar pèrdues al constructor. Però també hi ha hagut desajustos que hem hagut de solucionar junts. Per exemple, ens vam trobar amb una escala que no tenia el pendent suficient. Què vaig fer? Demanar que la tiressin a terra i la tornessin a aixecar? Doncs, no. La vam dissenyar de nou, i ara ningú sap que allà hi havia un problema, perquè l’hem arreglat junts.
Tothom es pregunta per què no hi ha finestres al G1...
L’arquitectura ha nascut amb la natura. I en aquest sentit, el sol és un element importantíssim. L’edifici està orientat a ponent i sabeu que el sol és el que mana. La llum de l’est és molt agradable, la llum del sud és molt controlable, perquè amb un voladís es pot matisar, però la de ponent és terrible perquè entra directa.
He comès un petit pecat, un pecat del qual estic una mica orgullós, i és que penso que una escola no és un solàrium. Les millors aules són les que tenen una llum atenuada. Són còmodes per la vista i s’hi està millor, perquè no hi entra el sol directe. Per això, sí que hi ha finestres al G1, però miren cap a l’est, cap al Montseny. Potser m’he equivocat, però aquesta ha estat la raó.
Hi ha qui diu que sembla una església, un hospital o una presó...
Tot és discutible, però també hi ha raons de composició arquitectònica. Si us hi fixeu, el pont que comunica el G1 i el G2 és un element translúcid. Doncs, és més interessant que un element així vagi a parar a un bloc massís com és el G1.
Els espais de les aules tenen les mides que mana el Departament d’Educació, però els espais exteriors i els accessos poden ser dissenyats. El pont i l’escala del G1, amb l’entrada de llum zenital, trenquen la visió una mica carcerària dels passadissos amb aules a banda i banda.
Com s’ha solucionat l’accessibilitat del G2?
Posar un ascensor al G2 era molt complicat, perquè es perdia espai per a les aules. En canvi, el tema de l’accessibilitat se soluciona amb el pont que uneix el G1 i el G2. El pont permet canviar d’ambient sense haver de passar pel carrer.
Penses que és bo que els alumnes tinguin amagatalls?
A vegades, a les escoles s’oblida la importància dels espais exteriors. Hem pretès que els espais exteriors siguin una mica complexos: que hi hagi racons –tot i que no agradin massa als professors- per xerrar, per estar en petit grup… Si us hi fixeu, hi haurà una zona amb un petit bosquet prop de les pistes, la terrassa al costat del menjador i la placeta d’accés al G1.
A l’arquitectura, hi ha limitacions?
En arquitectura, les limitacions no són obstacles, són dades a partir de les quals jo puc treballar. La creació comença a partir d’interpretar les dades que el client dóna. No tothom pot fer el que vulgui a la seva feina. Per què a un cotxe li demanem que tingui el canvi de marxes a una determinada distància, perquè li demanem comoditat...? Aquestes limitacions ajuden a pensar en un disseny més real.
Quin seria el teu missatge per als alumnes?
Jo, el que us demanaria és que intenteu cuidar això, encara que no us agradi del tot. Això ha costat molt. Molts diners. Molts esforços. Molt d’amor. Molta estimació. Molts fracassos. Sincerament, jo en el que no sóc progre és en la destrucció. Això val diners. Una cosa és ser rebel i l’altra carregar-se la feina que han fet altres rebels. Jo aquí he vist marroquins, xinesos, coreans, polonesos... Per aquí ha passat molta gent de la qual no sé ni el seu nom. Aquí molta gent s’hi ha deixat la pell. Hi esteu d’acord, no?
Equip de redacció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada