dilluns, 2 de maig de 2011

Jia Jia Wang Liu: un esperit emprenedor


La Jia Jia Wang Liu és la creadora d’un projecte editorial anomenat Estudia chino con Jia La Lulu, que té com a objectiu ensenyar xinès a nenes adoptades. Ha rebut el premi UPF Emprèn, que donen cada any la Universitat Pompeu Fabra i la Fundació Banc Sabadell a joves inventors de projectes empresarials.

Ets xinesa, però només vas viure una part de la teva infància a la Xina.
Sí, vaig viure a la Xina fins als 8 anys, fins que vam venir aquí. Al principi vivíem a Barcelona, però també vam viatjar per altres indrets, perquè el meu pare era cuiner i anàvem on trobava feina: Castelló, València, Vilassar de Mar, i finalment, Blanes.

Com va ser l’etapa que vas viure a la Xina?
Doncs... molt diferent d’aquí. Jo vivia en un poble amb la meva àvia. Quan jo tenia dos anys el meu pare va marxar, perquè va néixer el meu germà. A la Xina, tenir més d’un fill està prohibit. Però com que jo era una nena, van voler tenir un fill baró, i al meu pare no li va quedar més remei que sortir a l’estranger i provar sort.

Què et sembla aquesta mesura de control de la població?
S’han produït grans desequilibris arran d’aquesta política. La gent dels pobles, que té una mentalitat més conservadora, no vol filles i les abandonen. Això ha provocat un problema social: el de les nenes que estan als orfenats. I com que hi ha més nois que noies, n’hi ha molts que no troben dona.

Quan vas venir a España amb 8 anys, com t’imaginaves que seria aquest país?
Jo pensava “que bé, me’n vaig a Europa, un altre món, el primer món!”. Estava molt contenta, molt il·lusionada. Però veure als meus pares treballant durament en un restaurant em causava una certa angúnia.

Et va costar fer amics?
A la meva escola hi havia molt poca gent xinesa, i a mi em consideraven exòtica. I bé, la gent em tractava amb molt d’afecte. Al principi em comunicava amb gestos, amb signes, amb dibuixos... I, a poc a poc, anava avançant en el català i en el castellà i al cap d’un any i escaig ja podia parlar amb els amics.

I després de la primària vas anar a l’institut Serrallarga...
M’encantava anar a l’institut perquè quan feia bé la feina, em felicitaven. A la cultura xinesa els pares són molt diferents, són molt freds, no et diuen res quan fas una cosa bé, però et critiquen quan la fas malament. Aquí hi ha una altra manera d’educar.
Per a mi, el Serrallarga és un lloc molt important. Estic molt agraïda als meus profes. Em van ajudar tant!

Més endavant vas anar a la universitat, però sota una condició que et van imposar els teus pares: estudiar econòmiques.
Ells volien que fes una carrera pràctica. Jo vaig estudiar ADE (Administració i Direcció d’Empreses), i recordo un dia que un professor va dir “heu de tenir una mentalitat molt empresarial, si feu un negoci amb els vostres amics, heu de pensar sempre en maximitzar els vostres beneficis”. Quan vaig escoltar-ho, vaig pensar que allò no era per a mi. Em vaig canviar a econòmiques, i vaig pensar: “amb econòmiques podré canviar alguna cosa al món: fer desenvolupament econòmic per Àfrica, pels països pobres...”.

I vas ser becada a Harvard, oi?
Sí, l’any 2009. Hi vaig estar un any. Harvard és un lloc una mica diferent de la resta del país, perquè és una petita ciutat universitària i la gent és de tot arreu. No és molt representativa de la resta dels EEUU.

Quan vas tornar a Espanya, et va contractar una empresa d’auditories, però tu vas rebutjar el lloc de treball.
Sí. Vaig tenir una crisi existencial i em vaig preguntar “què vull fer, a la vida? Realment és el camí que jo vull seguir, ser auditora i arribar a ser manager o directora de no sé què?”. Jo sabia que no seria feliç, i tres dies abans d’anar a la feina vaig escriure un e-mail de renúncia.

Com s’ho van prendre els teus pares?
Al principi no els ho vaig dir, em sabia greu perquè no ho entendrien. M’havien educat fins als 22 anys i m’havien pagat una carrera. A més, m’havien comprat cinc uniformes, un per a cada dia. Durant dues setmanes no vaig tornar a casa per fer que estava treballant. Fins el dia que em van dir: “Jia, porta el sou”. Al meu pare el va dominar la còlera i em va fer fora de casa.

I va ser a partir d’aquell moment quan va sorgir el teu projecte?
Mentre reflexionava si volia treballar d’auditora o no, vaig pensar que podia fer una cosa que agrupés tot el que jo volia: els nens, l’educació i la Xina. Vaig escriure el bussiness plan en dos mesos i vaig presentar el meu projecte.

Com el definiries?
És el projecte de la meva vida, és el que jo vull, ho és tot. Hi ha música, informació, ensenyament, nens... Consisteix en un mètode per ensenyar xinès a infants. Consta d’un pack amb un CD, un DVD, 1 llibre de cançons, 1 llibre d’exercicis i 10 llibres didàctics.

Els llibres estan destinats a les nenes adoptades o són per a qualssevol nen?
Jo em vaig inspirar en aquest grup, però és per a tothom que estigui interessat en aprendre xinès.

Què va representar per a tu el premi UPF Emprèn?
Al novembre del 2010, em van notificar que jo havia estat la guanyadora. Va ser un suport molt gran des del punt de vista econòmic i també un reconeixement de tota la comunitat universitària de la Pompeu Fabra. El ressò que ha provocat als mitjans de comunicació m’ha animat, em fa veure que el meu projecte pot funcionar, perquè hi ha gent que hi creu.

I ara, què en pensen, els teus pares?
Bé, quan vaig guanyar el premi, els meus pares van estar molt orgullosos. Però més tard em deien: “Jia, això no et donarà diners, vés a treballar en alguna cosa pràctica”. Em van aconsellar que si el projecte no funcionava bé, que reaccionés ràpid i fes una altra cosa.

I tu creus que funcionarà, el teu projecte?
Jo crec que sí. Pot trigar temps; molts projectes empresarials no surten bé a la primera. He de tenir paciència, treballar i donar a conèixer els meus llibres. Jo el que vull veure és que els llibres arriben als nens i que realment aprenen xinès.

Sabem que també fas classes de xinès a nenes adoptades.
Molts pares de filles adoptades volen que aquestes no perdin les seves arrels. Vaig començar a donar classes quan va sorgir el projecte, perquè havia de treballar d’alguna cosa. Abans, quan estudiava a la universitat, ja n’havia donat, de classes particulars

Quan vas arribar a Espanya, t’hauria agradat que algú t’ensenyés xinès?
A casa parlo xinés amb els pares i mirem la TV xinesa, així que he anat mantenint la llengua. Però sí, sí que m’hauria agradat anar a una escola de xinès.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada