dijous, 8 de març de 2012

Paula Blanco: “El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon”




Paula Blanco Barnés (Tossa de Mar, 1984) és una jove actriu catalana llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de ben petita ha tingut molt clar a què es volia dedicar i, tot i que no li ha estat gens fàcil, ho ha aconseguit. Ara mateix, està fent representacions per tot Espanya de l’obra Llama un Inspector. Tot seguit,  podrem saber una miqueta més d’ella, que molt amablement s’ha esforçat a contestar-nos, de manera on-line, les següents preguntes.



On vas cursar els teus estudis obligatoris?
Els meus estudis obligatoris, els vaig cursar a l'escola pública de Tossa de Mar, el meu poble.

Aleshores, ja tenies clar el que volies ser de gran?
Aleshores, sí, em pensava que tenia molt clar el que volia ser de gran: actriu. Ha estat després que han sorgit els dubtes.

Un cop vas acabar l’ESO, quin batxillerat vas estudiar i on?
Vaig estudiar el batxillerat Humanístic a l'IES Coll i Rodés de Lloret de Mar. Per això vaig marxar de Tossa, perquè em negava a fer el batxillerat Social, jo volia fer llatí. Una tonteria, des de la meva perspectiva actual, perquè en vaig fer un any, no me'n recordo de res i no em va agradar massa, tampoc.

Has hagut de fer molts tombs a la teva vida o vas estudiar sempre orientada cap una sola direcció?
He fet uns quants tombs, sí. I encara n'estic fent. Ara estic estudiant una segona carrera, que espero acabar algun dia, el Grau de Llengües i Literatures Modernes (Rus/Polonès) a la UB. Una de les coses que penso que és una virtut, però que jo no he sabut aprofitar del tot, fins i tot he convertit en un defecte, és la gran inquietud i curiositat que em desperta tot. A vegades, m'ha fet patir i no acabar de decidir-me, o d'atrevir-me, potser, a fer una cosa amb exclusivitat.

Tinc entès que vas començar a estudiar una carrera diferent de la d’interpretació...
Sí, efectivament, però de retruc. Les proves de la Selectivitat i les d'accés a l’Institut del Teatre es feien gairebé seguides i, quan vaig acabar les primeres, em vaig presentar a les altres sense haver-me preparat gaire la part teòrica. Vaig aprovar l'examen i, per tant, vaig passar a la part pràctica, que aleshores durava deu o quinze dies, no ho recordo. De les proves pràctiques vaig treure un deu, però la mitjana de cinc -em penso- que havia tret a l'examen teòric, va fer que quedés un parell de llocs per sota de la darrera noia que va entrar aquell any (la selecció es fa per nota de tall, no s'hi val a aprovar i prou). El cas és que, com que tenia Matrícula de la Selectivitat i la mitjana del batxillerat, vaig poder escollir universitat i carrera, i vaig decidir-me (o abocar-me, sense pensar-m'ho massa, per ser franca) a fer Humanitats a la Pompeu Fabra. Aquell any el vaig passar anant a recitals de poesia i a concerts i gaudint i patint la vida d'estudiant a Barcelona. La universitat no em va anar malament del tot, però l’empremta d'aquell curs me la van deixar l'Enric Casasses i en Pedrals, entre d’altres. L'any següent, em vaig tornar a presentar a les proves amb la teòrica més ben preparada...

Vas rebre alguna orientació laboral per part de professors i altres persones?
A l'Institut del Teatre, no. Els bons consells m'han vingut de companys de feina, més tard. I, també, cal dir-ho, del meu millor professor de l'IT, en Ramon Simó. Gran director i gran persona.

Sempre has treballat d’actriu?
No, la meva primera feina va ser l'estiu dels setze anys, de monitora al Càmping Cala Llevadó, a Tossa. Després vaig fer de cambrera un parell d'estius a Tossa i al Port de la Selva, i també, quan vaig tornar d'Erasmus, vaig compaginar la feina de cambrera a l' Horiginal (el bar on anys abans havia anat als recitals de poesia) amb el darrer curs de l'IT. A més, he fet coses com cantar cançons per a una marca de gelats a la secció de congelats de diverses grans superfícies de les rodalies de Barcelona.

Com vas obtenir la teva primera feina?
Suposo que fas referència a la d'actriu, aquí. La meva primera feina d'actriu, als dinou anys, la vaig aconseguir fent un càsting. M'havia apuntat a una agència de models i actors que es diu Metropolitan i em tenien a una llista com a tantes altres noies a qui trucaven de tant en tant per oferir càstings multitudinaris per a anuncis, sèries, pelis... Jo hi anava sovint, a aquests càstings, però em sentia fatal després de fer-los, tot estava ple de noies molt guapes, altes, primes... Totes em semblaven estupendes i jo, un desastre. I, un dia, em van agafar a mi!

En què consistia?
Vaig tenir força sort amb la primera feina. Sobretot per l'equip d'actors. La Gabi, que era el meu personatge, si no recordo malament, era la filla de la Rosa Renom i en Pep Tosar, i neboda de la Mònica López. Era una “TV movie”, és a dir, una pel·lícula rodada perquè s'emeti a la televisió, que es diu Jocs de Mentides sobre una ludòpata i la seva família - desestructurada, és clar -. Per a mi va ser tota una experiència, el director no era cap meravella i en algun moment em vaig sentir molt poc orientada, però tot serveix, al cap i a la fi.

Era tal i com te l’havies estat imaginant?
No. Res no és com t'ho has imaginat, no?

Quines interpretacions has fet?
A la televisió: la Gabi, la Guiomar (Porca Misèria), la Clàudia (Zoo), la Judit (Ventdelplà) i l'Elisenda (La Riera).
Al teatre: la Rita (la filla de la Colometa a la Plaça del Diamant. Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares, TNC), la Cordèlia (al Rei Lear, Shakespeare. Dir. Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya), la Magda (al Rock'n'Roll, Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola), la Lisaura (al Cafè, Goldoni. Dir. Joan Ollé), la Sheila Birling (a Truca un Inspector, J.B.Priestley. Dir. Josep M. Pou), i d'altres que no tenen nom: la noia jove al Prime Time (dir. Martí Torras), al Jardí dels cinc arbres (dir. Joan Ollé) i  a La Llei d'Amor (dir. Joan Ollé), una basada en textos d'Espriu i l'altra basada en Joan Maragall, al TNC. També he fet altres cosetes més petites.

Quina és la que més t’ha agradat o amb la que t’has sentit més identificada?
Tots els personatges m'han agradat molt de fer. Cadascuna ha arribat en un moment determinat de la meva vida i amb cadascuna m'he descobert una mica més i he après coses de l'ofici, sobretot gràcies al treball amb la resta de l'equip. La Cordèlia és un personatge que recordo amb molta tendresa, perquè m'agraden la seva honestedat i la seva fortalesa. La que estic interpretant encara, la Sheila Birling, també me l'estimo molt. Una noia de bona família, transparent i innocent al principi de l'obra, que fa un viatge cap als inferns de la realitat social de la qual ha viscut al marge. Treballar amb l'Ollé sempre és un exercici de precisió, un entrenament del parlar, que m'encanta. I, pel que fa a la televisió, de la Guiomar,  de la Clàudia i de l'Elisenda en tinc molt bon record. Penso que he sigut molt afortunada amb els personatges televisius, sempre m'han tocat noies especials, i totes tenen una part de mi.

Quin és el personatge que més t’ha costat interpretar?
Em penso que la Cordèlia. Té quatre aparicions i a totes el voltatge emocional és molt intens. La Cordèlia fa un viatge paral·lel al del seu pare, el rei Lear, però el fa entre cometes, l'espectador només en veu la punta de l’iceberg. I això, afegit al fet que a la Biblioteca de Catalunya es treballa a tres metres de l'espectador, com a molt, em va preocupar i fer molta por, en el seu moment.

És difícil aprendre un guió?
No, no és difícil. S'ha d'estudiar. Demana hores, com tot.

Com ho portes, això d’estar temps fora de casa, fent representacions a diferents ciutats?
Doncs depèn del dia. Hi ha dies que fa molta mandra agafar un autobús per anar a Berga un diumenge al migdia, quan la resta del món sembla gaudir del dia de lleure o estar-se preparant per una llarga migdiada. O agafar el metro a les tres de la matinada tornant de la doble funció del dissabte a Valls i trobar-se tota la patuleia que ve de festa, i tu et preguntes què n'estàs fent de la teva joventut... D'altres, que fer la maleta per marxar a passar un cap de setmana a Donosti, o a Vitoria o a Gijón, ve molt de gust. Coneixes teatres, trepitges “places”, i això et recorda aquella pel·lícula de El viaje a ninguna parte i t'adones del que és, en realitat, l'ofici. El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon.

Segons un conegut actor i director, Paul Newman, “actuar és com abaixar-se els pantalons: mostres la teva intimitat.”
Doncs si ho diu en Paul Newman, jo no el contradiré.

Actuar sembla molt difícil. Què fas per preparar-te?
Viure i observar.

“La teva actuació està trencant el meu cor”. Alguna vegada t’ha dit el director una cosa així?
No. Els directors no acostumen a lloar els actors, més aviat fan el contrari. Només et lloen si no hi ets, si t'has mort o si el fet que treballis amb ells els hi dóna prestigi. M'han dit coses molt maques, però. I molt lletges, també. Ells són els primers que t'ensenyen a relativitzar les crítiques i les ensabonades. I se'ls ho ha d’agrair.

Tothom té anècdotes...
I les anècdotes s'expliquen a les sobretaules dels dinars...

Actuant, alguna vegada t’ha entrat un atac de riure o algun impediment similar?
Sí. D'atacs de riure n'he tingut uns quants actuant. Fas el que pots. Procures que algun company t'ajudi mirant-te com si et volgués matar i intentes fer poques cares estranyes i no estrafer la veu. A vegades, s'aconsegueix.

Què t’agrada més, actuar als teatres o treballar per a la televisió?
Treballar d'actriu. On sigui. I cobrant.

Què es necessita per dur a terme la teva feina?
Tenacitat, passió, constància i capacitat per viure en la incertesa. Suposo que el mateix que a totes.

Ara mateix, en què estàs treballant i on podem veure’t?
Ara mateix, els caps de setmana, estic fent “bolos” per Espanya de Llama un Inspector, la versió castellana de l'obra que dirigeix en Pou. Estem començant a preparar El Furgatori, una obra que ha escrit el poeta Josep Pedrals, dirigida per l'Iban Beltran, un jove director que fa d'ajudant de direcció d'en Joan Ollé. La farem a La Seca, una petita sala de Barcelona, del 30 de maig al 10 de juny. També hem començat les reunions per tornar a posar en marxa el Prime Time, una obra que vam escriure en Martí Torras i jo, i que vam presentar com un assaig obert al Teatre Lliure de Gràcia l'any passat. La farem a la Sala Muntaner a partir del 27 de juny. Al mes de maig presentarem un espectacle d'un dia al Teatre Romea,  basat en el llibre La porta dels 3 panys, dirigit per en Jordi Faura i l'Abel Coll. I, si tot va bé, el colofó serà un espectacle de l'Ollé sobre Barcelona al Festival Grec, del 19 al 22 de juliol.

Ets sents realitzada amb el teu treball?
Sí. En general, penso que sí. Però sempre hi ha un cuquet...

Si tornessis enrere, canviaries alguna cosa?
Probablement. O no, no ho sé. No. El que espero és aprendre per aprofitar el present.

Quin consell donaries als joves com jo que estem arribant a l’edat d’escollir a què ens volem dedicar?
Treballa, treballa, treballa i gaudeix.

Quins plans tens per al futur?
Treballar, treballar, treballar i gaudir.

I, per últim, hi ha alguna cosa que no t’hàgim preguntat i voldries que sabéssim?
Que m'ha fet molta il·lusió fer aquesta entrevista. Gràcies. Moltes gràcies, Lorena.

Lorena Herrera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada