Teresa Tejero: “Els canvis sempre són per millorar”

“S’aprèn molt de vosaltres”, m’explica la Teresa Tejero (1953, Tordehumos de Campos, Valladolid) referint-se als alumnes. Viu a Lloret, on treballa de professora de tecnologia a l’Institut Ramon Coll i Rodés. Va viure tota la seva joventut al Brasil i, gràcies a la seva facilitat per parlar, m’explica, sempre somrient, com va ser la seva experiència com a estudiant. Sembla una persona molt optimista i positiva i, mentre ella pren un poleo menta i jo un suc de taronja, gaudeixo de les seves històries com a professora, que no són poques...

Quins estudis has realitzat? 
Jo sóc enginyera tècnica en l’especialitat d’electrònica.


On vas estudiar? Uf, prepara’t (somriu). Vaig fer mitja carrera, és a dir un any i mig, a Sao Paulo, el Brasil. Després, el que em quedava, ho vaig estudiar a l’escola d’enginyeria tècnica de Valladolid.

Tots tenim records de la nostra vida d’estudiants. En guardes algun de bonic en concret?
A mi sempre m’ha agradat molt estudiar, per tant, tots els records són molt bonics. Va ser una època feliç.


I un record que no t’agradi recordar... El meu primer zero.

Un zero? Bé, en realitat els meus dos zeros. El primer va ser perquè la professora de disseny va deixar els treballs sobre la taula i vaig agafar el meu sense permís. El segon va ser per fer una xuleta. Molta gent en feia i jo mai n’havia fet, però, amb una cançó que ens havíem d’aprendre per a música (que no m’agradava), en vaig fer una i em van enganxar.

Has estudiat al Brasil fa anys. Hi ha diferències entre els dos països, quant a ensenyament? Allà, tant a la meva germana com a mi, ens deien que trobaríem molta diferència quan anéssim a Espanya perquè era una país del nord i tenia una educació molt millor. La veritat és que no vam notar cap mena de diferència.

Creus que l’educació ha canviat amb el pas dels anys?
Molt!

Cap a millor? Els canvis són sempre per millorar. Això que estem fent ara mateix de parlar entre professors i alumnes, a la meva època no ho hauríem fet mai.

La teva joventut ha sigut força mogudeta, i has experimentat canvis de centre...
Sí. Al Brasil vaig estudiar en escoles públiques, després vaig fer el que ara és l’ESO en una escola privada per qüestions de proximitat i, més tard, vaig fer el Batxillerat en una escola pública.

Vas observar diferències entre l’educació pública i la privada?
No veig la diferència, si t’agrada estudiar... Encara us miren amb aires de superioritat els de les escoles privades o això ja no passa? A la meva època passava, però després, quan coincidies més tard amb ells, no hi havia cap mena de diferència.

Podries explicar alguna anècdota dels teus anys com a estudiant?
Sempre m’han tocat canvis. Una vegada vaig estudiar en una escola que no tenia ni cadires ni taules. I ben tranquils que estàvem! Llavors no ens manifestàvem... (riu). No oblidaré mai que el dia que fèiem examen la professora ens feia aixecar la faldilla per si portàvem xuletes, i totes ens les aixecàvem sense cap mena de vergonya. També recordo que l’últim any de batxillerat, el vaig fer nocturn per així poder anar a l’acadèmia els matins i vaig coincidir amb gent més gran. Hi havia una noia que anava a una escola privada, però es va quedar embarassada i...vaja, que la van convidar a marxar. Allà vaig conèixer gent de diferents generacions i va ser una experiència molt maca.

Com o a través de qui et vas incorporar al món laboral?
Quan vaig acabar la carrera a Valladolid, era febrer perquè vaig haver de recuperar dibuix tècnic. Vaig anar cap a Lloret, on el meu pare em va trobar feina per a l’estiu i vaig treballar en una agència de canvi on vaig conèixer un noi que em va dir que s’havia apuntat a unes llistes per ser professor. Vaig provar sort i em va tocar el Serrallarga com a mestra de taller. Després em vaig veure suficientment capacitada per ensenyar teoria de tecnologia.

Deus recordar el primer dia de feina... 
Mira que estrany, que no me’n recordo de quan vaig entrar a classe. Sé que l’Assumpció (actual professora de català de l’IES Serrallarga) em va ensenyar unes carpetes amb les fotos dels alumnes i em va explicar com funcionava. Un dia, portava una faldilla blanca de quadres i, mentre escrivia a la pissarra vaig sentir: “Lleva flores, lleva flores!”. Oh no, m’he posat les calcetes de flors! Des de llavors que mai més he portat calces amb dibuixos, no me les compro ni de colors. També me’n recordo que una vegada, un alumne així com hippie em va dir: “El que has de fer és mirar-nos als ulls quan ens parles.” I tenia tota la raó del món, mirar els alumnes mentre ensenyes és molt important. S’aprèn molt de vosaltres. Mai he deixat d’aprendre.

T’agrada aquesta feina? 
El tracte amb l’alumnat m’agrada molt. Sempre he pensat que els professors venim a fer un paper i els alumnes feu el vostre. El problema és que cada vegada estan menys definits aquests papers. S’ha de marcar molt més i no teniu tanta autonomia.

Has canviat de lloc de treball? 
He treballat cinc anys al Serrallarga, tres a Sant Antoni de Calonge, un a Sant Joan de Vilatorrada i, des de l’any 97, a l’INS Ramon Coll i Rodés de Lloret.

La teva feina és bàsicament autònoma o t’has de relacionar molt amb els companys per fer-la bé?
Hem de treballar coordinats i organitzar-nos.

Quins recursos necessites per dur a terme la teva feina?
Amb l’1x1 és fantàstic.

T’ha agradat el canvi a ordinadors?
Com a professora de tecnologia crec que és molt necessari. En lloc d’estar dibuixant, per exemple, una politja a la pissarra, puc posar vídeos o imatges que fan que els alumnes ho entenguin millor.

 Fas la teva feina a gust i t’agrada. Estàs satisfeta, laboralment parlant?
Podríem fer moltes més coses. Sempre ho podem fer millor. Si estiguéssim satisfets, quin sentit tindria? Treballes de cara el públic i mai saps com respondran, per això és molt important anar aprenent de les seves reaccions i no cometre el mateix error a la classe següent.

Canviaries alguna cosa quant a estudis?
Sempre m’ha quedat... el fet de no haver treballat d’allò que he estudiat. Els meus estudis ja estan molt caducats i veig que no em van servir de gaire per treballar de mestra. Pensava que treballaria en una empresa...

Mar Gibernau Sánchez