Ens pensàvem que els presentadors de televisió ens veien

Els alumnes de 3r d'ESO, a classe de llengua catalana, hem tractat dels textos periodístics i, concretament, d'un d'ells, l'entrevista. Com que, a més, havíem llegit una novel·la que narrava fets de la postguerra, la professora ens va proposar entrevistar els nostres avis, per saber com van viure la seva infància que, més o menys, coincideix amb aquesta època. Alguns no van poder, perquè ja no en tenen o els tenen lluny, i van entrevistar gent més jove, però molts sí, que ho vam fer. Hem triat les entrevistes fetes a avis i àvies de 70 o 80 anys, que havien nascut i havien viscut, de petits, a diferents pobles d'Espanya. Aquí teniu, resumida, la informació que ens van donar a les seves respostes.

Les primeres necessitats? Alguns avis ens han dit que de petits tenien dificultat per atipar-se, hi havia poc menjar, n’havien de demanar fora de la família; d’altres, no, però sembla que no n’hi sobrava a ningú. De carn, se’n menjava molt poca, en algunes festes, Bàsicament s’alimentaven de verdures, cigrons, llenties, sopa, patates, arròs... i una àvia ha dit que va tastar la xocolata als 12 anys, tot i que hi havia altres nens del seu poble que en menjaven el diumenge a la tarda; això li feia molta enveja, és clar. Els hi hem demanat si es recordaven quant valia un quilo (o una barra) de pa, però la memòria falla. Ens han dit preus molt diferents. El que sí que recorden alguns és que el cafè i l’oli anaven molt cars i se’n podia comprar poc. Es fregia amb greix de porc. De roba, només en podien estrenar un o dos cops l’any (per la festa del poble, sobretot), i la majoria se la passaven entre els germans i la feien les mares. De regals, no en rebien mai, alguna llaminadura, un petit tros de xocolata, una fruita... per reis. Un avi ha contestat a la pregunta: Regals? Mai!, i un altre, Regals? Quin acudit!

Condicions de vida a les cases? D’electricitat, la majoria n’havia tingut sempre, però de calefacció, no. Alguns tenien estufes de llenya, però la majoria s’escalfava amb la llar de foc. La primera nevera, el primer televisor i el primer cotxe, gairebé tots els van comprar quan ja eren grans; alguns, quan es van casar, i no tots han tingut cotxe. Un ha dit: Ens pensàvem que els presentadors de televisió ens veien.

Com que la majoria dels avis entrevistats eren de pobles petits, a les cases, tenien animals: gallines, ànecs, conills i algun porc.

Escola? N’hi ha tres que no hi van anar mai, però la majoria van estar–hi fins als 12 o 13 anys. Molts ens diuen que estaven barrejats nens i nenes i de diferents edats, a la mateixa classe. D’altres no, anaven a escoles grans, amb una classe per curs i exclusivament per a nens o per a nenes. Com a curiositat, un avi explica que cada alumne havia de portar un petit feix de llenya per a l'estufa, i un altre parla del got de llet i el formatge que li donaven cada dia a l’escola, perquè a les cases, molts no en tenien. El tracte amb el professor era de molt respecte, sempre de vostè, i alguns es feien dir don o doña davant del nom. N’hi ha molts que ens expliquen que els castigaven posant-los unes orelles de burro de cartró o fent-los estar de genolls una estona, amb els braços estirats (a vegades amb un parell de llibres a sobre de cada mà); a alguns els pegaven als dits amb un regle llarg que tenia el professor, o amb l’esborrador al cap... La majoria diuen que tenien un sol llibre per curs i, en alguns casos, fins i tot servia per a dos cursos. L’anomenaven enciclopèdia, i tenia un apartat per a cada assignatura. Tenien només una llibreta, un llapis i una goma, i tres avis encara recorden que no tenien ni llibreta, escrivien en una pissarreta petita que tenia cada alumne. D’assignatures, en feien molt poques, sobretot llengua i matemàtiques, que es deia aritmètica. La religió era obligatòria i a molts, els feien resar cada dia, a l’entrar a classe (fins i tot, en alguna escola, hi havia missa diària). Per a les noies, també era obligatòria una altra assignatura, labores, per aprendre a cosir, fer ganxet... D’educació sexual, educació vial..., per descomptat que no en feien. Tot l’ensenyament era en castellà i, en algunes escoles, encara que el mestre i els alumnes fossin catalans, havien de parlar en castellà entre ells. Cinc avis ens han dit que els hi feien cantar l’himno nacional abans de començar les classes, cada matí, i un diu que, al seu poble, també el cantaven al cine.

Temps lliure? Molts diuen que, de temps lliure, no en tenien, d’altres expliquen que descansaven per tornar a treballar. Alguns ajudaven la família al camp i només descansaven la tarda del diumenge, que anaven al cine (pocs, ja que en molts pobles dels entrevistats no n’hi havia), o a passejar, a seure als bancs de l’estació a mirar passar els trens i a riure’s de la gent que hi pujava, a la platja a buscar petxines per col·leccionar, a empaitar gats pels horts... També n’hi havia que, quan no anaven a escola, havien de fer llenya per al foc i fins i tot algun que aprofitava per anar a demanar menjar. Els jocs habituals, de petits, eren saltar a corda (comba), les baletes (canicas), les gomes elàstiques i alguna nina. Al preguntar-los si havien anat mai de vacances, molts han contestat amb una altra pregunta, És broma? No es feien vacances, ni es coneixia què volia dir, aquesta expressió. Molts han explicat que mai havien sortit del seu poble, fins que no van ser ben grans. D’altres, havien anat a la ciutat més propera, al metge, alguna vegada.

Primera feina? L’edat de començar a treballar és variada, entre els avis entrevistats, dels 10 als 16 anys, i no hi ha massa diferència entre dones i homes, ja que la majoria era de família humil i encara que moltes dones d’aquesta generació feien de mestresses de casa, les nostres àvies treballaven fora. Una, als 13 anys, ja planxava per les cases, una altra rentava, amb la seva mare, la roba dels soldats a canvi de menjar. Un avi diu És que als 14 anys ja eres gran... Del sou, pocs se’n recorden i les respostes, a aquesta pregunta estan entre les 2,5 pessetes i les 200, però no hem aclarit gaire a quantes hores treballades corresponien.

Al final de l'entrevista, els hi demanàvem si creien que es vivia millor abans o ara i hem comprovat que no tothom pensa el mateix. Alguns diuen que es viu més bé ara, per totes les comoditats que hi ha, d'altres valoren el respecte que hi havia abans, la seguretat al carrer, la confiança que es podia tenir en la gent en general, la tranquil·litat... Hem recollit algunes respostes: La pobresa era dura, però la relació social la compensava. / Es viu millor ara, però jo era més feliç abans. / Ara, evidentment. Abans era una merda.

La majoria ens ha fet una recomanació: Aprofiteu tot el que teniu ara!


Alumnes de 3r d'ESO