Teresa Ramos:“ Tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”

Des de ben petita, dibuixava tot el que se li posava per davant. A l’escola, il·lustrava les seves pròpies redaccions i , a casa, aprofitava qualsevol moment per dibuixar. Això, o feia ninots de plastilina. Imitava els dibuixos dels llibres de Mortadelo y Filemón, intentava reproduir les portades de les pel·lícules,... i, ja al Serrallarga, es dedicava a fer dibuixos a les agendes dels companys. Estem parlant de la Teresa Ramos, il·lustradora de llibres infantils com “La rosa de Sant Jordi” (Alfaguara) , “El árbol que no podía sonreír” (San Pablo) o “Paseando junto a ella” (Everest). 

 

Va donar uns quants tombs a la vida. Primer, va començar filologia hispànica a Girona, però per diferents motius va desanimar-se i ho va deixar. I va ser un parell d’anys després que va decidir-se, amb el suport i els ànims d’un gran amic, a fer il·lustració. Va fer un Cicle Formatiu de Grau Superior a l’Escola Pau Gargallo de Badalona i va combinar-lo amb un curs d’il·lustració infantil al Centre de Còmic i Arts Visuals Escola Joso de Barcelona. Quan va acabar el projecte final del cicle, va preparar un book amb els seus dibuixos i els va enviar a diferents editorials i agències. Va tenir sort, perquè a una agència els van agradar i ara ells la representen. La Teresa reconeix que entrar al món de la il·lustració és molt difícil. “Estic molt contenta d’haver-ho aconseguit”, diu.

Abans de posar-se a dibuixar, si no té les idees gaire clares, mira llibres dels seus il·lustradors preferits, com els d’en Roger Olmos o els de la Rebecca Dautremer. Un cop ja ha pres la decisió de pintar, primer fa els esbossos a llapis i després els escaneja per treballar la imatge amb l’ordinador. Abans feia servir acrílics, olis i, fins i tot, tela i papers, però ara treballa digitalment amb el Photoshop i una wacom, una targeta gràfica, que li permet fer coses que amb el mètode tradicional no podria aconseguir. 

 

Ara mateix es guanya molt bé la vida. Està en un moment en el què se li acumulen els encàrrecs i la veritat és que encara no té pràcticament temps de veure la llum del sol, però està molt feliç de tenir tanta feina.

“De vegades penso que ho hauria d’haver fet des d’un començament, que no vaig tenir gens clares les meves opcions de futur, i això no està bé”, ens explica. Però després pensa que el que importa és que al final ha aconseguit arribar on volia. En principi, era el camí més difícil, però ho ha aconseguit i això és reconfortant, i afirma que mai no és tard per fer allò que realment vols. No obstant, ens aconsella “tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”.

Lorena Herrera