Paula Blanco: “El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon”

Paula Blanco Barnés (Tossa de Mar, 1984) és una jove actriu catalana llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de ben petita ha tingut molt clar a què es volia dedicar i, tot i que no li ha estat gens fàcil, ho ha aconseguit. Ara mateix, està fent representacions per tot Espanya de l’obra Llama un Inspector. Tot seguit,  podrem saber una miqueta més d’ella, que molt amablement s’ha esforçat a contestar-nos, de manera on-line, les següents preguntes.

On vas cursar els teus estudis obligatoris?

Els meus estudis obligatoris, els vaig cursar a l'escola pública de Tossa de Mar, el meu poble.

Aleshores, ja tenies clar el que volies ser de gran?

Aleshores, sí, em pensava que tenia molt clar el que volia ser de gran: actriu. Ha estat després que han sorgit els dubtes.

Un cop vas acabar l’ESO, quin batxillerat vas estudiar i on?

Vaig estudiar el batxillerat Humanístic a l'IES Coll i Rodés de Lloret de Mar. Per això vaig marxar de Tossa, perquè em negava a fer el batxillerat Social, jo volia fer llatí. Una tonteria, des de la meva perspectiva actual, perquè en vaig fer un any, no me'n recordo de res i no em va agradar massa, tampoc.

Has hagut de fer molts tombs a la teva vida o vas estudiar sempre orientada cap una sola direcció?

He fet uns quants tombs, sí. I encara n'estic fent. Ara estic estudiant una segona carrera, que espero acabar algun dia, el Grau de Llengües i Literatures Modernes (Rus/Polonès) a la UB. Una de les coses que penso que és una virtut, però que jo no he sabut aprofitar del tot, fins i tot he convertit en un defecte, és la gran inquietud i curiositat que em desperta tot. A vegades, m'ha fet patir i no acabar de decidir-me, o d'atrevir-me, potser, a fer una cosa amb exclusivitat.

Tinc entès que vas començar a estudiar una carrera diferent de la d’interpretació...

Sí, efectivament, però de retruc. Les proves de la Selectivitat i les d'accés a l’Institut del Teatre es feien gairebé seguides i, quan vaig acabar les primeres, em vaig presentar a les altres sense haver-me preparat gaire la part teòrica. Vaig aprovar l'examen i, per tant, vaig passar a la part pràctica, que aleshores durava deu o quinze dies, no ho recordo. De les proves pràctiques vaig treure un deu, però la mitjana de cinc -em penso- que havia tret a l'examen teòric, va fer que quedés un parell de llocs per sota de la darrera noia que va entrar aquell any (la selecció es fa per nota de tall, no s'hi val a aprovar i prou). El cas és que, com que tenia Matrícula de la Selectivitat i la mitjana del batxillerat, vaig poder escollir universitat i carrera, i vaig decidir-me (o abocar-me, sense pensar-m'ho massa, per ser franca) a fer Humanitats a la Pompeu Fabra. Aquell any el vaig passar anant a recitals de poesia i a concerts i gaudint i patint la vida d'estudiant a Barcelona. La universitat no em va anar malament del tot, però l’empremta d'aquell curs me la van deixar l'Enric Casasses i en Pedrals, entre d’altres. L'any següent, em vaig tornar a presentar a les proves amb la teòrica més ben preparada...

Vas rebre alguna orientació laboral per part de professors i altres persones?

A l'Institut del Teatre, no. Els bons consells m'han vingut de companys de feina, més tard. I, també, cal dir-ho, del meu millor professor de l'IT, en Ramon Simó. Gran director i gran persona.

Sempre has treballat d’actriu?

No, la meva primera feina va ser l'estiu dels setze anys, de monitora al Càmping Cala Llevadó, a Tossa. Després vaig fer de cambrera un parell d'estius a Tossa i al Port de la Selva, i també, quan vaig tornar d'Erasmus, vaig compaginar la feina de cambrera a l' Horiginal (el bar on anys abans havia anat als recitals de poesia) amb el darrer curs de l'IT. A més, he fet coses com cantar cançons per a una marca de gelats a la secció de congelats de diverses grans superfícies de les rodalies de Barcelona.

Com vas obtenir la teva primera feina?

Suposo que fas referència a la d'actriu, aquí. La meva primera feina d'actriu, als dinou anys, la vaig aconseguir fent un càsting. M'havia apuntat a una agència de models i actors que es diu Metropolitan i em tenien a una llista com a tantes altres noies a qui trucaven de tant en tant per oferir càstings multitudinaris per a anuncis, sèries, pelis... Jo hi anava sovint, a aquests càstings, però em sentia fatal després de fer-los, tot estava ple de noies molt guapes, altes, primes... Totes em semblaven estupendes i jo, un desastre. I, un dia, em van agafar a mi!

En què consistia?

Vaig tenir força sort amb la primera feina. Sobretot per l'equip d'actors. La Gabi, que era el meu personatge, si no recordo malament, era la filla de la Rosa Renom i en Pep Tosar, i neboda de la Mònica López. Era una “TV movie”, és a dir, una pel·lícula rodada perquè s'emeti a la televisió, que es diu Jocs de Mentides sobre una ludòpata i la seva família - desestructurada, és clar -. Per a mi va ser tota una experiència, el director no era cap meravella i en algun moment em vaig sentir molt poc orientada, però tot serveix, al cap i a la fi.

Era tal i com te l’havies estat imaginant?

No. Res no és com t'ho has imaginat, no?

Quines interpretacions has fet?

A la televisió: la Gabi, la Guiomar (Porca Misèria), la Clàudia (Zoo), la Judit (Ventdelplà) i l'Elisenda (La Riera).

Al teatre: la Rita (la filla de la Colometa a la Plaça del Diamant. Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares, TNC), la Cordèlia (al Rei Lear, Shakespeare. Dir. Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya), la Magda (al Rock'n'Roll, Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola), la Lisaura (al Cafè, Goldoni. Dir. Joan Ollé), la Sheila Birling (a Truca un Inspector, J.B.Priestley. Dir. Josep M. Pou), i d'altres que no tenen nom: la noia jove al Prime Time (dir. Martí Torras), al Jardí dels cinc arbres (dir. Joan Ollé) i  a La Llei d'Amor (dir. Joan Ollé), una basada en textos d'Espriu i l'altra basada en Joan Maragall, al TNC. També he fet altres cosetes més petites.

Quina és la que més t’ha agradat o amb la que t’has sentit més identificada?

Tots els personatges m'han agradat molt de fer. Cadascuna ha arribat en un moment determinat de la meva vida i amb cadascuna m'he descobert una mica més i he après coses de l'ofici, sobretot gràcies al treball amb la resta de l'equip. La Cordèlia és un personatge que recordo amb molta tendresa, perquè m'agraden la seva honestedat i la seva fortalesa. La que estic interpretant encara, la Sheila Birling, també me l'estimo molt. Una noia de bona família, transparent i innocent al principi de l'obra, que fa un viatge cap als inferns de la realitat social de la qual ha viscut al marge. Treballar amb l'Ollé sempre és un exercici de precisió, un entrenament del parlar, que m'encanta. I, pel que fa a la televisió, de la Guiomar,  de la Clàudia i de l'Elisenda en tinc molt bon record. Penso que he sigut molt afortunada amb els personatges televisius, sempre m'han tocat noies especials, i totes tenen una part de mi.

Quin és el personatge que més t’ha costat interpretar?

Em penso que la Cordèlia. Té quatre aparicions i a totes el voltatge emocional és molt intens. La Cordèlia fa un viatge paral·lel al del seu pare, el rei Lear, però el fa entre cometes, l'espectador només en veu la punta de l’iceberg. I això, afegit al fet que a la Biblioteca de Catalunya es treballa a tres metres de l'espectador, com a molt, em va preocupar i fer molta por, en el seu moment.

És difícil aprendre un guió?

No, no és difícil. S'ha d'estudiar. Demana hores, com tot.

Com ho portes, això d’estar temps fora de casa, fent representacions a diferents ciutats?

Doncs depèn del dia. Hi ha dies que fa molta mandra agafar un autobús per anar a Berga un diumenge al migdia, quan la resta del món sembla gaudir del dia de lleure o estar-se preparant per una llarga migdiada. O agafar el metro a les tres de la matinada tornant de la doble funció del dissabte a Valls i trobar-se tota la patuleia que ve de festa, i tu et preguntes què n'estàs fent de la teva joventut... D'altres, que fer la maleta per marxar a passar un cap de setmana a Donosti, o a Vitoria o a Gijón, ve molt de gust. Coneixes teatres, trepitges “places”, i això et recorda aquella pel·lícula de El viaje a ninguna parte i t'adones del que és, en realitat, l'ofici. El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon.

Segons un conegut actor i director, Paul Newman, “actuar és com abaixar-se els pantalons: mostres la teva intimitat.”

Doncs si ho diu en Paul Newman, jo no el contradiré.

Actuar sembla molt difícil. Què fas per preparar-te?

Viure i observar.

“La teva actuació està trencant el meu cor”. Alguna vegada t’ha dit el director una cosa així?

No. Els directors no acostumen a lloar els actors, més aviat fan el contrari. Només et lloen si no hi ets, si t'has mort o si el fet que treballis amb ells els hi dóna prestigi. M'han dit coses molt maques, però. I molt lletges, també. Ells són els primers que t'ensenyen a relativitzar les crítiques i les ensabonades. I se'ls ho ha d’agrair.

Tothom té anècdotes...

I les anècdotes s'expliquen a les sobretaules dels dinars...

Actuant, alguna vegada t’ha entrat un atac de riure o algun impediment similar?

Sí. D'atacs de riure n'he tingut uns quants actuant. Fas el que pots. Procures que algun company t'ajudi mirant-te com si et volgués matar i intentes fer poques cares estranyes i no estrafer la veu. A vegades, s'aconsegueix.

Què t’agrada més, actuar als teatres o treballar per a la televisió?

Treballar d'actriu. On sigui. I cobrant.

Què es necessita per dur a terme la teva feina?

Tenacitat, passió, constància i capacitat per viure en la incertesa. Suposo que el mateix que a totes.

Ara mateix, en què estàs treballant i on podem veure’t?

Ara mateix, els caps de setmana, estic fent “bolos” per Espanya de Llama un Inspector, la versió castellana de l'obra que dirigeix en Pou. Estem començant a preparar El Furgatori, una obra que ha escrit el poeta Josep Pedrals, dirigida per l'Iban Beltran, un jove director que fa d'ajudant de direcció d'en Joan Ollé. La farem a La Seca, una petita sala de Barcelona, del 30 de maig al 10 de juny. També hem començat les reunions per tornar a posar en marxa el Prime Time, una obra que vam escriure en Martí Torras i jo, i que vam presentar com un assaig obert al Teatre Lliure de Gràcia l'any passat. La farem a la Sala Muntaner a partir del 27 de juny. Al mes de maig presentarem un espectacle d'un dia al Teatre Romea,  basat en el llibre La porta dels 3 panys, dirigit per en Jordi Faura i l'Abel Coll. I, si tot va bé, el colofó serà un espectacle de l'Ollé sobre Barcelona al Festival Grec, del 19 al 22 de juliol.

Ets sents realitzada amb el teu treball?

Sí. En general, penso que sí. Però sempre hi ha un cuquet...

Si tornessis enrere, canviaries alguna cosa?

Probablement. O no, no ho sé. No. El que espero és aprendre per aprofitar el present.

Quin consell donaries als joves com jo que estem arribant a l’edat d’escollir a què ens volem dedicar?

Treballa, treballa, treballa i gaudeix.

Quins plans tens per al futur?

Treballar, treballar, treballar i gaudir.

I, per últim, hi ha alguna cosa que no t’hàgim preguntat i voldries que sabéssim?

Que m'ha fet molta il·lusió fer aquesta entrevista. Gràcies. Moltes gràcies, Lorena.

Lorena Herrera

Calma i... bona lletra? Les proves Cangur 2011

El darrer 17 de març, milers d'estudiants d'ESO i batxillerat d'arreu de Catalunya vam fer sortir fum al nostre costat matemàtic assitint a les proves Cangur 2011.

Altres instituts blanencs ja hi havien participat abans, però, en aquesta edició de les proves, l’INS Serrallarga s’hi va estrenar.

Aproximadament una vintena d'alumnes curiosos (i valents!) d'ESO i batxillerat, acompanyats per dos professors del centre, vam anar d’hora al Col·legi Santa Maria. Vam entrar, un per un, a una sala molt àmplia. A tres quarts de deu, vam començar les proves. Llavors, vam desembeinar el boli per començar a exprimir-nos el cervell tant com ens ho permetés, per trobar la solució a tots els problemes matemàtics, alguns dels quals eren irresolubles amb una simple fòrmula.

En aquells moments, era imprescindible interioritzar aquesta llei: els nervis i el pànic han de ser inversament proporcionals a la concentració. Vinga va!

75 minuts més tard, (uns insatisfets i uns altres ben cofois) vam retornar la graella on s’anotaven les opcions escollides, vam donar la mà tot agraïts als professors i, amb un nou boli i un diploma com a reconeixement i el cervell en plena efervescència, vam sortir al carrer.

Manel Bueno

PARTICIPANTS:

De 1r de batxillerat:

Elisabet Batlle Rocafort, Bruno Campagna Pintos, Helena Cuello De la fuente, Itziar Rodríguez Fernández i Claudia Grimal Bosch.

De 4t d'ESO:

Meritxell Albertí Hinarejos, Vanessa Álvarez Castellanos, Anna Armero Guixé, Fatu Camara Dukureh, Jesús Cruz Ramos, Darío Delgado Matas, Xerach Diago Díaz, Oriol España Santos, Micaela Lubnicki Manzanares, Ismael Mairén Márquez, Natàlia Martín Murciego, Paula Narro Perejamo, Christian Navarro Repina, Jessica Onieva Palomino, Sara Pellicer Tarazona, Joel Toribio Palomino i Laia Velasco Cantalejo

De 3r d'ESO:

Manel Bueno Agell

EL JUJITSU

El jujitsu, “l’art de la gentilesa”, és un art marcial japonès que abasta una varietat àmplia de sistemas de combat, i que es basa en la defensa sense armes d’un o més agressors tant si van armats com si no hi van. Les tècniques bàsiques inclouen cops, esquivaments, empentes, projeccions, llançaments, accions sobre articulacions i estrangulació.
Aquestes s’originen en estratègies de batalla dels bushi (guerres japonesos clàssics) i es van desenvolupar fa prop d’un mil.lenni.
El jujitsu, a més de la defensa sense armes, admet emprar altres objectes com ventalls, para-sols i armes petites. En el seu origen, els samaurais practicaven les arts marcials com a defensa personal, és a dir, per protegir el propi cos d’atacs violents. Actualment, les arts marcials es consideren una part de defensa esportiva.

Els alumnes de primer de batxillerat van realitzar una sessió de jujitsu en el tatami del pavelló municipal, durant la classe d’educació física. La classe, la va dirigir en Joan Ros, entrenador del club de karate qui, amb una petita explicació, ens va introduir en el món de les arts marcials.
En acabar la introducció, vam practicar tècniques d’atac i de defensa. Tot i que només va durar dues hores, va ser molt fructífera.
Vam apendre vocabulari bàsic relacionat amb el món de les arts marcials, com per exemple mate, que s’utilitza per parar l’atac. També vam conèixer els orígens de les arts marcials, i quins són esl ideals actuals.

Els alumnes de batxillerat pensem que aquesta sessió va ser molt interessant, perquè vam apendre com defensar-nos davant de situacions perilloses, agressions o atacs.


Andrea Cano
Marina Rincón, 1r batxillerat

Setmana de la Ciència UN VOLCÀ EN ERUPCIÓ, UNA XOCOLATA QUE BALLA, UN GLOBUS QUE S’INFLA SENSE AIRE...

La Setmana de la Ciència pretén aconseguir que els joves, els infants i la gent gran tinguin més coneixements científics i tecnològics. Les activitats que es realitzen tenen com a objectiu familiaritzar la gent amb els últims avantatges de la ciència.
Un any més, s’ha celebrat la Setmana de la Ciència al nostre institut.

Els alumnes de 1r i 2n de batxillerat de ciències i de tecnologia van anar al CEAB (Centre d’Estudis Avançats de Blanes) a la jornada de portes obertes.

Per primera vegada, a la pista es va realitzar la fira “Viu la Ciència”, organitzada pels alumnes de batxillerat de ciències (1r), en la qual va poder participar tot l’alumnat del nostre centre.
A la pista, hi havia quatre taules on es feien diversos experiments. Per exemple, a la primera taula preparaven un volcà. A la segona, extreien el DNA d’un kiwi. Una altra activitat consistia a travessar un globus sense que es desinflés. En una altra taula, trencaven la tensió superficial i fabricaven una mena de xocolata que ballava. També es van poder veure panses que pujaven i baixaven, i globus que s’inflaven sense aire.

Els alumnes de 4t d’ESO que fan les optatives Física i Química i Biologia van participar a la “Gimcana Biodiversa”, a Collserola. L’activitat consistia que a cada alumne se li assignava un tipus de planta que havia de trobar en una parcel·la. Posteriorment, per grups, posaven en comú les característiques de cada parcel·la (humitat, temperatura...)

Els alumnes de 1r d’ESO van fer un taller de natura anomenat Descobrir allò que ens és ocult, a la casa Saladrigues, organitzat pel Jardí Botànic Mar i Murtra.


Ana María Jiménez
Alba Redondo

Una manera diferent de passar l'estiu

E2C3: Estades d'estiu de ciència Caixa Catalunya, dirigides a alumnes de 15 i 16 anys.

ESCIVE: Estancias científicas de verano, organitzades pel FECYT (Fundación Española de Ciencia y Tecnología) per a alumnes d'entre 15 i 17 anys.

Són la Roser, la Noèlia i la Cristina. Totes tres van presentar la sol·licitud per a unes estades científiques que es van dur a terme durant l'estiu '08. En tots els casos calia tenir un bon expedient acadèmic.
La Roser va ser admesa i va participar a l'estada “Matemàtiques en llocs insospitats”, a les Planes de Son (el Pallars Sobirà), del 30 de juny fins el 12 de juliol, organitzada per la Caixa de Catalunya.
La Noèlia va fer l'estada “Códigos secretos: de la Grecia clásica al mundo digital”, que va tenir lloc a Madrid, a la Universidad Autónoma, del 6 al 15 de juliol.
I la Cristina va anar a Santiago de Compostela, les mateixes dates que la Noèlia, per fer l'estada “¿Engordo porque no duermo lo suficiente?” que es va desenvolupar a la Universitat gallega.

Tant la Noèlia com la Cristina van conviure amb estudiants provinents de l'estat espanyol i de Portugal.

Roser Pruaño

Durant dues setmanes, la Roser va estar a Les Planes de Son (el Pallars Subirà) treballant en un projecte de matemàtiques, cosa que li agrada molt. Allà es va allotjar al Centre de Naturalesa i Desenvolupament Sostenible dels Pirineus.
A més de treballar en el projecte, també va relacionar-se amb la resta de participants, tot i que ens diu que li costa força obrir-se als altres. Al principi, estava una mica repenedida d’haver-hi anat, fins i tot la primera nit va pensar que només volia que les dues setmanes acabessin al despertar l’endemà. Però al final, li ha valgut la pena perquè li ha agradat moltissím i també ha après moltíssimes coses: “Sens dubte, ho faria una altra vegada. Era un lloc esplèndid, hi feia el que més m’agrada: mates”.
I és clar, per fer aquest projecte va haver d’enviar una carta explicant les seves aficions i l’interès que tenia pel tema. A més, el seu tutor i un dels seus professors de ciències ja havien hagut d’omplir un formulari amb les seves notes acadèmiques. Per ser seleccionada, va haver de passar una fase eliminatòria i una entrevista personal. Sembla prou animada a demanar una altra per al proper estiu.

Cristina Vilà

9 dies van ser suficients perquè la Cristina fes amistat amb els estudiants amb qui va coincidir a Santiago de Compostela: 13 espanyols i 12 portuguesos. Com eren un grup reduit, en pocs dies es van conèixer a fons. El dia abans de marxar no semblava massa entusiasmada, perquè pensava que es trobaria "amb una colla de frikis" i que s'avorrira. A l'aeroport, va tenir alguns problemes per embarcar i gairebé perd l'avió. Però, tot i els inconvenients, finalment va arribar a destí i, un cop allà, ja no es va recordar més de les seves pors.
Les conclusions de l'estudi que van realitzar són que "si no es dormen les hores convenients (entre 8 i 9) augmenta l'hormona de la gana i disminueix la de la sacietat i això és el que fa que ens engreixem, tot i que tampoc s'ha d'abusar de les hores de son, ja que després pot ser que caiguem en el sedentarisme", segons ens explica.

Per ella el més important era viure al màxim l'estada, perquè "saps que una experiència així no la tornaràs a viure" , a més, considera que "és una forma de madurar i d'aprendre a anar pel món sense dependre dels de casa". Valora tant els coneixements científics que va adquirir sobre el pés i la nutrició com el fet que l'estada li donés l'oportunitat de ser més independent i d'aprendre a obrir-se als altres, sense cap complexe.

Noèlia Domínguez 

La Noèlia va conviure durant una setmana amb estudiants espanyols i portuguesos en una residència a Madrid, la mateixa on es va celebrar l’Olimpíada Matemàtica Mundial. La seva estada no va ser una investigació pròpiament dita, com la de la Cristina, sinó que va rebre classes més teòriques. Segons ens explica, el primer dia va assistir a una classe en la qual li van explicar què és la criptografia, des del seu origen fins a l’actualitat, amb detalls sobre les seves aplicacions al llarg del temps. A mesura que entràvem en matèria cada cop van estar més presents els càlculs matemàtics, que servien per desxifrar els missatges. Al principi eren senzills, però van anar complicant-se de mica en mica: “Vaig aprendre força per ser tan poc temps: les funcions logarítmiques, l’aplicació del teorema de Fermat i  una mica d’aritmètica modular”.

Per descomptat, no només dedicava el temps a l’estudi, sinó que també va fer sortides i, com us podeu imaginar, va poder conèixer moltíssima gent. Encara avui té amistat amb alguns dels participants, via telèfon o email. “Tothom haura de viure una experiència semblant perquè és molt gratificant”, diu amb convicció.

Cristina Cañas

Sara Mayor

PRÀCTIQUES DE PSICOLOGÍA AL CPEE EL VENTIJOL

Els alumnes de de 1r de batxillerat de la matèria optativa de Psicologia han estat per uns dies monitors del CPEE Ventijol (Col·legi Públic d'Educació Especial).

L'activitat, que constava de quatre sessions per grup, es va dur a terme durant el tercer trimestre: tots els dimarts i dijous després de l'hora del pati i coincidint amb l'hora d'esbarjo dels nens del Centre d'Educació Especial. La durada de cada sessió era d'1 hora i en aquell temps els alumnes del Serrallarga proposaven jocs per als nens discapacitats, la majoria d'ells amb trastorns mentals. Marta Perxachs, una de les alumnes participants, ho exposa: "L'activitat es va dur a terme de manera improvisada segons el comportament i facilitats que ens proposaven els nens, tot i que ja portàvem jocs pensats".

Roser Atmetlla, professora del crèdit de Psicologia, ha explicat que l'objectiu de l'activitat era la de "perdre la por o el respecte davant d'aquestes persones, que també són part de la nostra societat". A més, ha comentat que "s'intentarà dur a terme en els propers anys".

En general, els alumnes han valorat l'experiència molt positivament. Farah Gayà, un altra de les participants, ha assegurat que estava molt contenta per "haver pogut tenir una oportunitat com aquesta de conèixer aquests nens i adonar-nos que les coses no són iguals per tothom i que no per ser diferents han de ser discriminats".

El Ventijol és un centre públic especialitzat en el tractament de nens amb diferents discapacitats. Aquests, fins a un edat màxima de 18 anys, romanen escolaritzats en aquest centre, que funciona com un col·legi o institut. Tenen el seu horari, les seves assignatures i la possibilitat, un cop acabada l'etapa escolar, d'entrar al món laboral.

El centre compta amb diferents àrees destinades a tractar aspectes de les discapacitats que els seus alumnes presenten. Un aviari, per relaxar-se; una piscina, per desenvolupar les capacitats motrius; una biblioteca i unes classes reduïdes amb capacitat màxima de 6 persones, per tal que tots rebin el tracte que necessiten; i, fins i tot, un sac de boxa, per desfogar-se, en són exemples.

Esteve Ferrer, Ángela García, Moisés García, 1r batxillerat

Imatge: http://www.xtec.es/~aperafit/p/nee/13.jpg

CRÍTICA: EL LLIBERTÍ I L’ APARHEID

Dimecres 7 de novembre, vint alumnes de 1r de batxillerat i dos professors vam anar a Barcelona. L'objectiu era assistir a la representació teatral de l'obra El llibertí, d’Eric-Emmanuel Scmitt, al teatre Poliorama, una obra en clau d'humor que no va deixar indiferent a ningú.

Tot i que la sessió començava a dos quarts de deu del vespre, vam sortir de Blanes a quarts de cinc de la tarda i així vam aprofitar per anar al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), a veure una exposició sobre l'aparheid sudafricà. Pensàvem que seria una mica rotllo, però la veritat és que hi vam trobar imatges molt impactants i ens va oferir una idea molt clara del que va ser aquesta etapa del país africà i de com s'hi viu avui. També ens va servir per fer una ullada a l'edifici del CCCB, antiga Casa de la Caritat de Barcelona, i al barri del Raval. Vam evitar passejar-nos per Plaça Catalunya i les Rambles perquè precisament aquell dia eren plens de hooligans i de furgonetes dels policies antidisturbis; dia de lliga de campions.

L'obra El llibertí, qualificada per la crítica com comèdia filosòfica, és divertida pels malentesos que es creen entre els personatges i les situacions compromeses. Arran de l'article sobre la moral que ha d'escriure el filòsof Diderot per a l'Enciclopèdia francesa, tracta dels diferents conceptes de moral, de com és tot de relatiu, segons el punt de vista de cadascú, de l'aparença, de la fidelitat i la infidelitat, de la traïdoria, de l'enganyador enganyat... Una obra amb humor intel•ligent que se segueix bé.

Marcel Gotarra, 1r de batxillerat

OPINIÓN: 22-11-07

22 de noviembre de 2007. Se convoca una huelga en Blanes a raíz del asesinato de un joven antifascista, de 16 años, por un neonazi, en el céntrico metro de la capital española, Madrid. Todas las reseñas de lo ocurrido empiezan más o menos así. Lo que varía es lo que sigue.

El bajo nivel de compromiso que demostraron la mayoría de los estudiantes de nuestra población fue realmente... sí, lo calificaría de escandaloso. Se convocó la huelga en los tres institutos públicos blandenses: Serrallarga, S’Agulla y Sa Palomera. Unos seiscientos alumnos respondieron a la llamada. Sólo cincuenta acudieron a la manifestación. ¿Qué ocurrió? No logro entenderlo.

Yo fui una de los que fueron a la paupérrima manifestación. Fue realmente triste. Iba acompañada de cuatro o cinco compañeras. La verdad es que tenía cierto grado de ilusión. Mi primera manifestación. Mi primera oportunidad de mostrar al mundo mis ideas políticas, mi ética. Incluso mis padres me despidieron haciéndome prometer que les llamaría luego para contarles lo sucedido.

Bien, nos reunimos y fuimos al lugar de encuentro, plaza Cataluña. ¡Qué desilusión! Sólo una cincuentena de alumnos estaba reunida allí. Fui directamente a saludar a uno de los organizadores de la manifestación y un buen amigo mío, Miquel. Hay que admitir que se portó. Él y un grupito más de alumnos de los diferentes institutos, entre los que estaba una de mis mejores amigas, leyeron un comunicado. Expresaban su desagrado por lo sucedido, pedían respeto y el fin del fascismo. Sorprendeos, ni siquiera disponían de un mísero micrófono. Hicieron lo que pudieron. Y terminó. No sé si llegó a los quince minutos. Los alumnos se dispersaron. Comenzaba a llover. Y llovía también en mi interior. ¡Qué poca consideración! ¡Qué falta de moral! ¿Qué está pasando en nuestra generación? Aumento del consumo de drogas y alcohol, aumento del fracaso escolar, aumento de la ignorancia generalizada. Incluso están reforzándose movimientos neonazis. Me pregunto, por ejemplo, si la mayoría de los jóvenes sabrá quién es el ministro de economía de nuestro país o el de asuntos sociales o... y si están al corriente de que la tarea que está realizando. Sólo es un ejemplo. Pedro Solbes y el resto de ministro son poco conccidos entre los adolescentes españoles.

Bien, me voy del hilo. Simplemente, reivindico el cumplimiento de los derechos de los ciudadanos. Hay que evitar sucesos como éste, hay que procurar, más que nunca, que no se repitan. Adultos, ayudadnos para que nuestra educación social sea crítica y profunda. Somos unos verdaderos ignorantes y, como consecuencia, vulnerables ante un mundo in extremis inseguro. Gracias y ¡hasta la siguiente catástrofe! Puede ser por la mujer nº 70 muerta a manos de su marido en el 2007 o por un seísmo que finalmente ha arrasado alguna zona pobre de Suramérica o la India, pero nos volveremos a ver.

Laura Sala, 1º de bachillerato

OPINIÓN: "Me tomo la lucha a mi manera"

Domingo 11 de noviembre. Madrid. Muere apuñalado en el metro de Legazpi Carlos Palomino, alias 'Pollo', el joven antifascista militante de las BAF (Brigadas Antifascistas), a los pocos días de cumplir los 16 años.

Se convocan manifestaciones en toda España a grito de 'Pollo hermano, nosotros no olvidamos'. Toda España se moviliza por una causa: la lucha contra el fascismo, contra la imposición de ideas, contra la opresión, contra el derecho a la libertad de expresión…

Gentes con diferentes ideales unidas con un mismo fin: acabar con el fascismo y el racismo.

Día 22 de noviembre. Blanes. Se convoca una huelga a las 12 en plaza Cataluña con la intención de mostrar el desacuerdo con el asesinato. La buena intención abundaba, pero ¿qué pasó? Solo 50 míseras personas, pero de buen corazón, se reunieron para denunciar ese asesinato. Yo desde el primer momento supe lo que pasaría y me opuse a la huelga. Os pudo más el saber que ibais a perder un día de clase que el poneros en el lugar de Carlos. Almenos yo tengo la conciencia tranquila al saber que lloré la muerte de Pollo a mi manera, pero mi orgullo está dolido porque fuisteis incapaces de poner en una balanza vuestras acciones y su repercusión.

El día 22 asistí a clase, lo cual no significa que sea un esquirol, como algunos me juzgaron, medio en broma. Me tomo la lucha a mi manera y como creo conveniente aunque, a veces, no les guste a todos. Doy mi apoyo a los que sí asistieron a la manifestación de Blanes, pues la escasa asistencia no hay que mirarla como una derrota, sino que debe invitar a la reflexión para que en el futuro no pase lo mismo.

¡Salud!

Adrià Hug, 1º bachillerato

Josep Sabaté, al Certamen de Jóvenes Investigadores

El curs passat, en Josep Sabaté, un exalumne del centre, va presentar un treball de recerca sobre l’orina, amb el qual va guanyar un premi de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). El mateix treball va ser seleccionat per participar al XX Certamen de Jóvenes Investigadores.

Què és el Certamen?
Des de l’any 1988, l’Instituto de la Juventud (INJUVE-Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales) y la Dirección General de Universidades (Ministerio de Educación y Ciencia), amb la col·laboració del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i la Universidad Politécnica de Madrid, organitzen el Certamen de Jóvenes Investigadores, l’objectiu del qual és despertar en els joves un interès per la investigació. La inscripció és lliure. De tots els treballs presentats, un jurat en tria quaranta, que són els que s’exposen al Certamen.
Els treballs seleccionats són d’alumnes de 15 a 20 anys, de tot Espanya. Com que hi ha molts nivells, a partir de l’any que ve, ja no hi deixaran participar els universitaris.
Dels quaranta alumnes que van participar a l’edició d’aquest any, uns 20 eren catalans, ja que a Catalunya el treball de recerca és obligatori en el batxillerat.

Només de la província de Girona n’hi havia dos treballs de Figueres, tres d’Olot, dos de Girona i un de Blanes.
Es donen cinc tipus de premis: 6000 €, 5000 €, 3000 €, 1000 € i una estada a una seu del Centre Superior d’ Investigacions Científiques (CSIC).
A en Josep Sabaté, li van donar un accèssit de 1000 €. No és un dels millors premis, però val la pena participar-hi!

Georgina Duñó, Tania Mariages

"El Monstruo del bachillerato"

Bachillerato, una nueva etapa... ¿Es tan dificil como nos lo pintan? ¿Aprobaremos? ¿Suspenderemos? ¿Los profesores nos darán su apoyo? ¿Me llevaré bien con mis compañeros?...

Éstas son algunas de las preguntas que se hacen los alumnos que este año han comenzado su... ¡bachillerato!
Aquí os dejamos unas citas de algunos de los textos donde nos cuentan sus sentimientos ante el nuevo curso:

¿Estoy preparada para estudiar bachillerato? ¿Y si la presión me acaba dominando y suspendo? ¿Qué quiero seguir estudiando? Éstas son algunas de las inquietudes que rondan en mi cabeza de adolescente y que, durante estos días, son como mi sombra.
Me he sentido cómoda, no solo con los compañeros, ya que a muchos los conocía, sino con las clases en general y con los profesores que nos han mostrado su apoyo desde el primer momento. Algunas de mis dudas se han desvanecido, esto me ha hecho confiar más en mí misma.

Mònica Blanco

Parece que fue ayer cuando empecé el colegio y conocí a mis primeros amigos; cuando aún jugaba al escondite y al "pilla pilla"; cuando iba al quiosco a comprar cromos de los míticos 'Pokémon'; o cuando pensaba que el 'Ratoncito Pérez' era quien me dejaba el billete de mil pesetas bajo la almohada.
Ahora ese niño se ha convertido en un adolescente con las ideas claras que solo piensa en sí mismo, fuera de algunas excepciones que, como siempre, sirven para confirmar la regla.

Moisés García

¡Se acabaron los días de verano en los cuales mi máxima preocupación era sacar a mi perra de paseo! Ahora tengo que trabajar mucho, ser organizado con los estudios y, sobre todo, prestar mucha atención en clase.
Pero, como ya he mencionado, el tiempo pasa volando y antes de que nos demos cuenta, ya seremos personas de mediana edad y atareadísimas en lo que respecta a los quehaceres de la vida. Entonces, será cuando echemos en falta los días en los que "solo" teníamos que estudiar.

Cristian Mayer

Ahora, al empezar primero de bachillerato, presiento que llegarán algunos cambios y que el río cambiará, se agitará. La vida, el río que me contiene, me arrastrará en ocasiones. Aunque espero que ni se desborde, ni se seque. En el futuro, casi con toda probabilidad, llegarán muchos más cambios y el cauce seguro que se volverá tortuoso. Espero encajar bien todas esas variaciones y aprender a navegar por este río que es la vida.

Néstor Delgado

Todavía no he llegado a ser un río, yo soy un afluente que hace el camino para llegar al río más caudaloso y corto que es la vida, discurro demasiado rápido, me cuesta aceptar en lo que me he convertido, me levanto y pienso que voy a seguir viendo reflejada en el espejo la niña que era, la que disfrutaba de todo.
En esta etapa, habrá altibajos que tendré que superar con fuerza, se cruzará gente, gente que contamina y gente que me acompañará y me ayudará a ser más caudaloso y más puro. Una vez superado el primer tramo, podré llegar al principio del río que deseo, mi río.

Marta Blanco

Aún recuerdo alguna vez, cuando me miro en el espejo de mi casa, a aquel niño pequeño, al que el lavabo le llegaba a la altura de los hombros.
Alguna vez recuerdo esto y sonrío. Me miro y veo que en este largo periodo de tiempo he madurado y las cosas las veo desde un punto de vista diferente. Empiezo a entender muchas cosas que antes no tenían importancia, o al menos, eso era lo que yo creía.
Pero todo esto, lo veo ya desde otro espejo.
Ahora tengo un objetivo que cumplir, acabar el bachillerato y continuar hasta llegar donde deseo.

Sergi Garriga

Ha pasado volando la ESO, en la que hemos experimentado grandes cambios: los granitos , el estirón, la rebeldía… Sin penas ni glorias para mí, esta etapa ya ha finalizado, y ahora llegó el momento de empezar con el bachillerato. Empieza otra vez un ciclo, en una escuela nueva, con compañeros nuevos, profesores nuevos… Y me paro a pensar si estoy preparado, yo creo que lo estoy aunque me miro al espejo y veo al mismo niño de siempre con unos centímetros más, y con un poco de pelusilla en el bigote y la barbilla.

Esteve Ferrer

¿Cómo serán mis profesores, serán parecidos a los de antes?. ¿Haré muchos amigos? . ¿Me costará adaptarme?
Atrás han quedado estos dos meses de verano, en los que he pasado calor y sobre todo sueño, pero en los que me he dado cuenta de que por muy duro que sea estudiar lo es mucho más trabajar.
Aunque todo no ha sido trabajo, ya que mis días de fiesta los aprovechaba al máximo. Hoy es mi primer día de instituto y el próximo día que vuelva a desempañar el espejo quién sabe los recuerdos que me traerá.

Ferran Pardo

Sofía González, Ona Lupiañez