Teresa Tejero: “Els canvis sempre són per millorar”

“S’aprèn molt de vosaltres”, m’explica la Teresa Tejero (1953, Tordehumos de Campos, Valladolid) referint-se als alumnes. Viu a Lloret, on treballa de professora de tecnologia a l’Institut Ramon Coll i Rodés. Va viure tota la seva joventut al Brasil i, gràcies a la seva facilitat per parlar, m’explica, sempre somrient, com va ser la seva experiència com a estudiant. Sembla una persona molt optimista i positiva i, mentre ella pren un poleo menta i jo un suc de taronja, gaudeixo de les seves històries com a professora, que no són poques...

Quins estudis has realitzat? 
Jo sóc enginyera tècnica en l’especialitat d’electrònica.


On vas estudiar? Uf, prepara’t (somriu). Vaig fer mitja carrera, és a dir un any i mig, a Sao Paulo, el Brasil. Després, el que em quedava, ho vaig estudiar a l’escola d’enginyeria tècnica de Valladolid.

Tots tenim records de la nostra vida d’estudiants. En guardes algun de bonic en concret?
A mi sempre m’ha agradat molt estudiar, per tant, tots els records són molt bonics. Va ser una època feliç.


I un record que no t’agradi recordar... El meu primer zero.

Un zero? Bé, en realitat els meus dos zeros. El primer va ser perquè la professora de disseny va deixar els treballs sobre la taula i vaig agafar el meu sense permís. El segon va ser per fer una xuleta. Molta gent en feia i jo mai n’havia fet, però, amb una cançó que ens havíem d’aprendre per a música (que no m’agradava), en vaig fer una i em van enganxar.

Has estudiat al Brasil fa anys. Hi ha diferències entre els dos països, quant a ensenyament? Allà, tant a la meva germana com a mi, ens deien que trobaríem molta diferència quan anéssim a Espanya perquè era una país del nord i tenia una educació molt millor. La veritat és que no vam notar cap mena de diferència.

Creus que l’educació ha canviat amb el pas dels anys?
Molt!

Cap a millor? Els canvis són sempre per millorar. Això que estem fent ara mateix de parlar entre professors i alumnes, a la meva època no ho hauríem fet mai.

La teva joventut ha sigut força mogudeta, i has experimentat canvis de centre...
Sí. Al Brasil vaig estudiar en escoles públiques, després vaig fer el que ara és l’ESO en una escola privada per qüestions de proximitat i, més tard, vaig fer el Batxillerat en una escola pública.

Vas observar diferències entre l’educació pública i la privada?
No veig la diferència, si t’agrada estudiar... Encara us miren amb aires de superioritat els de les escoles privades o això ja no passa? A la meva època passava, però després, quan coincidies més tard amb ells, no hi havia cap mena de diferència.

Podries explicar alguna anècdota dels teus anys com a estudiant?
Sempre m’han tocat canvis. Una vegada vaig estudiar en una escola que no tenia ni cadires ni taules. I ben tranquils que estàvem! Llavors no ens manifestàvem... (riu). No oblidaré mai que el dia que fèiem examen la professora ens feia aixecar la faldilla per si portàvem xuletes, i totes ens les aixecàvem sense cap mena de vergonya. També recordo que l’últim any de batxillerat, el vaig fer nocturn per així poder anar a l’acadèmia els matins i vaig coincidir amb gent més gran. Hi havia una noia que anava a una escola privada, però es va quedar embarassada i...vaja, que la van convidar a marxar. Allà vaig conèixer gent de diferents generacions i va ser una experiència molt maca.

Com o a través de qui et vas incorporar al món laboral?
Quan vaig acabar la carrera a Valladolid, era febrer perquè vaig haver de recuperar dibuix tècnic. Vaig anar cap a Lloret, on el meu pare em va trobar feina per a l’estiu i vaig treballar en una agència de canvi on vaig conèixer un noi que em va dir que s’havia apuntat a unes llistes per ser professor. Vaig provar sort i em va tocar el Serrallarga com a mestra de taller. Després em vaig veure suficientment capacitada per ensenyar teoria de tecnologia.

Deus recordar el primer dia de feina... 
Mira que estrany, que no me’n recordo de quan vaig entrar a classe. Sé que l’Assumpció (actual professora de català de l’IES Serrallarga) em va ensenyar unes carpetes amb les fotos dels alumnes i em va explicar com funcionava. Un dia, portava una faldilla blanca de quadres i, mentre escrivia a la pissarra vaig sentir: “Lleva flores, lleva flores!”. Oh no, m’he posat les calcetes de flors! Des de llavors que mai més he portat calces amb dibuixos, no me les compro ni de colors. També me’n recordo que una vegada, un alumne així com hippie em va dir: “El que has de fer és mirar-nos als ulls quan ens parles.” I tenia tota la raó del món, mirar els alumnes mentre ensenyes és molt important. S’aprèn molt de vosaltres. Mai he deixat d’aprendre.

T’agrada aquesta feina? 
El tracte amb l’alumnat m’agrada molt. Sempre he pensat que els professors venim a fer un paper i els alumnes feu el vostre. El problema és que cada vegada estan menys definits aquests papers. S’ha de marcar molt més i no teniu tanta autonomia.

Has canviat de lloc de treball? 
He treballat cinc anys al Serrallarga, tres a Sant Antoni de Calonge, un a Sant Joan de Vilatorrada i, des de l’any 97, a l’INS Ramon Coll i Rodés de Lloret.

La teva feina és bàsicament autònoma o t’has de relacionar molt amb els companys per fer-la bé?
Hem de treballar coordinats i organitzar-nos.

Quins recursos necessites per dur a terme la teva feina?
Amb l’1x1 és fantàstic.

T’ha agradat el canvi a ordinadors?
Com a professora de tecnologia crec que és molt necessari. En lloc d’estar dibuixant, per exemple, una politja a la pissarra, puc posar vídeos o imatges que fan que els alumnes ho entenguin millor.

 Fas la teva feina a gust i t’agrada. Estàs satisfeta, laboralment parlant?
Podríem fer moltes més coses. Sempre ho podem fer millor. Si estiguéssim satisfets, quin sentit tindria? Treballes de cara el públic i mai saps com respondran, per això és molt important anar aprenent de les seves reaccions i no cometre el mateix error a la classe següent.

Canviaries alguna cosa quant a estudis?
Sempre m’ha quedat... el fet de no haver treballat d’allò que he estudiat. Els meus estudis ja estan molt caducats i veig que no em van servir de gaire per treballar de mestra. Pensava que treballaria en una empresa...

Mar Gibernau Sánchez

EXPOJOVE 2012“ Van agafar-nos enveja i, al matí, es van posar a pintar graffitis”

Els estudiants del Cicle Formatiu de Grau Superior de Comerç i Màrqueting van participar a la fira Expojove, amb la instal·lació d’un stand per informar els joves sobre les sortides d’aquest cicle.

Per a ells va ser una nova experiència. Altres anys havien fet la decoració de Nadal a l’entrada de l’institut, però mai havien participat en una exposició d’aquestes característiques. Van decidir fer una bola del món i un vaixell, entre d’altres coses. La Susana Castilla, una de les professores, ens va explicar que l’stand representava un viatge per la història del comerç, des dels dies en què les mercaderies viatjaven pel món en vaixell i arribaven a les nostres costes amb bots a rem, fins a l’arribada de la globalització, representada per la bola del món. Com a detall curiós, aquesta bola no té tots els mars de la geografia, perquè simbolitza que, actualment, en els mercats i en el comerç mundial, no existeix el concepte de distància, tot es pot comercialitzar estigui on estigui.

Tenien poc pressupost. L’Expojove és una activitat on la Generalitat i l’escola hi posen pocs diners i, per tant, van haver de fer moltes coses manualment.

Aquest treball era voluntari. Encara que els puja una miqueta la nota. “Com nosaltres no tenim amics, tenim molt de temps lliure, per això vam fer-ho”, ens va dir un d’ells, irònicament.

Aquesta fira els ha beneficiat per al seu futur laboral, perquè han de saber muntar aparadors d’un negoci i fer muntatges de temes festius. Amb l’stand han aprés, sobretot, a ser creatius. També han gaudit molt, tant preparant-ho tot com muntant-t'ho. “Saber que a la gent li agrada és una gran satisfacció”, ens van comentar. I no només va agradar als joves que anaven a informar-se. “Els de l’stand del costat van veure que el nostre era més original, van agafar-nos enveja i, al matí, es van posar a pintar graffitis al seu stand, per ser més originals”, van explicar-nos com a anècdota, amb un somriure d’orella a orella.

Anna Colomer i Lorena Herrera

Butlletí de notícies (III)

Titulars:
Concurs de cartells "Ciutadania i Interculturalitat" i Mencions de Bones pràctiques atorgades pel Centro Virtual Leer.es.

Tres que marxen: José Luis Miguel, Salvador Pont i Rafael Bolívar

La PDA, més que una agenda

Avui en dia existeixen noves tecnologies per millorar la nostra vida quotidiana. Les PDA en són un exemple.

Aquest curs han arribat les PDA al centre. Són unes petites màquines que faciliten la feina dels professors. Semblen un mòbil, però són més completes. S’utilitzen per dur el control dels alumnes. Els professors hi apunten les faltes de disciplina, d’assistència i els retards. Al final del dia, actualitzen les dades i les envien a l’ordinador central a través de la wifi. A més, poden escriure i rebre missatges, entretenir-se amb jocs, i posar música, imatges i vídeos. Molts les utilitzen com a agenda personal i professional. Estan personalitzades amb el seu nom.

Mikaela Morales

Alícia González

UNA ESTONA AMB... ROSER ATMETLLA“Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses”

A vegades, el pas dels anys canvia l'actitud d'algunes persones, però el temps no sempre exerceix aquesta força. No ho ha fet amb Roser Atmetlla, escriptora i professora de filosofia del nostre institut. Fa uns dies, un servidor conversava amb un dels seus primers alumnes. Aquest m'explicava que ella era molt exigent i estricta, però que també era una persona molt sociable, amb un punt de vista molt personal i amb un sentit de l'humor bastant singular. Doncs no, la Roser no ha canviat. Després de quinze anys, segueix igual. 

No existeixen massa oportunitats perquè un estudiant de segon de batxillerat pugui parlar una estona amb la Roser d'algun tema que no estigui relacionat amb les lliçons de filosofia. L'excusa per fer-ho? El seu llibre. Els ulls tancats narra les vivències i la lluita dels obrers que, en ple règim franquista, van reclamar la llibertat i la democràcia des de la fàbrica de la SEAT a Barcelona. "He escollit un món d'homes, però explicat des del punt de vista de les dones.” A més, és un relat que treu a la llum la part més humana de les persones que van viure tancades en un context massa obscur de la història. "Volia fer una mirada cap a un fet col·lectiu, des del punt de vista de l'obrer, i no del polític, que és, potser, del que més ressò se n’ha fet. Em van parlar de la SAFA, però em vaig decidir per la SEAT, que va ser la fàbrica model de la lluita contra el franquisme, mentre Franco volia que fos un símbol del règim.”

- Els ulls tancats, per què aquest títol?

- Perquè és maco. (Riu)

Les seves bromes i el seu peculiar sentit de l'humor són presents a la conversa. "Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses", afegeix a la resposta de per què aquest títol. El record hi és molt viu, a l'obra, per mitjà dels flash back. “Sóc conscient que alguns són molt bruscos i que presenten una certa dificultat per aquelles persones que no estan habituades a la lectura. Hi ha qui arriba a enfadar-se per això, però m'és igual." (Bromeja). "Ens trobem al segle XXI i, segons què fas en literatura, sembla desfasat. M'agrada innovar.” 

Sona l'aigua del radiador, la xerrada avança.

Àlia, Gil, Vicenta, Alegria... són alguns dels personatges de l'obra i cadascun d'ells porta alguna cosa de la Roser. "M'identifico amb tots; reparteixo característiques meves en tots ells, encara que també hi ha una gran part d'imaginació en el caràcter, ja que jo no vaig viure de ple els anys del franquisme.” A més, els aliments juguen un paper important en cada personatge de la novel·la, és definitori. "Un s'identifica perquè menja, un altre perquè olora els aliments, l'altre perquè els relaciona amb el passat... Els meus personatges sempre parlen de menjar". És casualitat? Ella, a classe, sempre utilitza expressions com "això s'ha de mastegar, això s'ha de pair..."

- T'agraden els brioixos?

- No, però la xocolata desfeta, sí. (Riu)

Aquest ha estat el quart llibre de l'escriptora. Abans havia publicat El nedador (1998), La clau de tots els secrets (2003), i La línia (2005). "He anat ràpid, només he trigat dos anys; normalment, me n'hi estic entre tres i quatre". Les seves obligacions familiars i la seva feina l'obliguen a compaginar la seva afició per la literatura amb la docència. Escriu quasi cada dia. "Tinc dues feines, però aquesta és molt importants i m'agrada. M'ho passo bé.”

- Tens cap projecte en ment?

- No acostumo a dir mai què estic fent, però un dia se’m va escapar. Estic escrivint contes.

"Necessitava descansar perquè les novel·les desgasten molt, per això ara em dedico als contes. Deixar d'escriure no és reposar.” En el seu primer llibre, Roser Atmetlla inclou una novel·la anglesa del segle XIX; en el segon, una obra de teatre; en el tercer, un guió de cinema; i en aquesta última, un conte. "Algú em va dir que ara tocava la poesia, però això, ja no.” (Riu)

La nostra conversa no ha acabat aquí, però hi ha coses que no es poden explicar fins haver llegit la novel·la Els ulls tancats, un bon llibre, sens dubte.

Moisés García

LA CASETA I L’HORTET... EN UN QUART PIS

Fa un temps vaig decidir aprofitar la terrassa de casa per posar-hi plantes, però de les que es mengen, és a dir, fer com una mena de petit hort.
Dit i fet, vaig comprar unes jardineres grosses, sacs de terra, adob i llavors i vaig començar a plantar. Però el cert és que en tenia molt poca idea.
Per sort, al cap d’uns mesos va coincidir que al centre cívic organitzaven un curset sobre aquest tema i m’hi vaig apuntar. Allà vaig descobrir que hi ha tot un petit moviment de gent que té un d’aquests “horts urbans”.
També vaig aprendre una sèrie de coses útils. Com per exemple que als pobles i ciutats hi ha pocs insectes per garantir la pol•linització de les plantes i que si cal nosaltres els hem de substituir fent servir un pinzell i anant de flor en flor, com les abelles, tot portant el pol•len d’una a l’altra. Us confessaré que la primera vegada que ho vaig fer, amb plantes de carbassó, no només vaig haver d’aguantar les rialles de la meva filla, sinó que hi vaig ficar la pota fins al fons, perquè totes les flors que intentava pol•linitzar eren masculines! No m'en vaig adonar fins al cap d’una setmana quan van començar a sortir flors femenines. A partir d’aquell moment tot va anar molt millor.
Amb una superfície tan petita, les collites són molt minses, però la meva intenció només és de gaudir d’una activitat relaxant relacionada amb la natura. I us ben asseguro que val molt la pena, la satisfacció de menjar raves, tomàquets, enciams, cogombres, pastanagues, bledes o qualsevol altra planta que has cultivat tu personalment.

Més informació a l’adreça http://horturba.com

Pedro M. Martín, professor i hortolà aficionat